Fem Barret amb Noelia Llorens ‘Titana’ o el present i futur del cant tradicional valencià

En esta ocasió m’he permès el luxe de parlar amb una amiga: Noelia Llorens ‘Titana‘. Per a mí, i ja sent ser tan poc objectiu i neutral, és una de les millors veus del panorama musical valencià. I no només en el cant d’estil, que jo també l’he vista arrancar-se amb altres cançons i, escolta’m, ho borda.

A Noelia la vaig conèixer en una d’aquelles vetllades que fèiem abans de la pandèmia a Ca Cuesa, la casa que ha rehabilitat Pep Gimeno ‘Botifarra’ en plena horta de Xàtiva. I des que la vaig sentir cantar una cançó de bressol per primera vegada, em va encisar. Ara, per sort per a totes i tots, Noelia trau un disc que estarà replet de bona música i que edita el músic i productor Pau Cháfer. 

Però comencem pel principi: en quin moment descobreix Noelia que a ella, això de cantar, li agradava? No tarda ni mig segon en respondre’m que a ella això li ve de casa i que estava predetinada a viure per i per a la música. El seu iaio (Batiste Lerma ‘Titán’), ‘era cantaor i amb només huit anys ja anava a rondar a les alumnes del Sagrado Corazón i a cantar-los valencianes’. Era espavilat, el iaio Batiste, bromejem. ‘Però no només això, també era baríton i, fins i tot, li van oferir anar-se’n a Madrid a cantar sarsuela. Però va haver de renunciar perquè ell era d’ofici sabater i tenia quatre fills, així que es va quedar a casa. Tot i això, mai va deixar de cantar i també ma tia i ma mare han cantat tota la vida’, em comenta. A ella la van apuntar a música al Casino Musical de Godella (toca, també, la flauta) i al Grup de Danses El Poblet per a cantar albaes amb Josep Aparicio ‘Apa’ i, clar, allò li va encantar. 

Tot i això, no s’ha pogut dedicar plenament a la música tradicional per ara. És professora d’educació especial a València, dona classes de cant, va a cantar amunt i avall i ara trau disc. Si no ha triomfat encara és perquè no li ha tocat, però ‘tot arriba’. Ja vos ho dic jo. El que ja arriba, per exemple, és el seu primer disc, i això que la història no ha sigut gens fàcil. Com molts altres projectes musicals, la idea inicial comença al març de 2020, quan Pau Chàfer li ho ofereix, però no va poder perquè per aquells temps ‘Titana’ s’estava preparant les oposicions. Com una bona millenial, tenia trenta tres faenes al mateix temps per poder viure. La generació millor preparada som. Ja. 

P: I què trobarem al disc? 

R: Trobarem dotze peces de música tradicional, però hem volgut anar un passet més enllá amb les melodies arranjades amb instruments tradicionals. I, a més, hem fet canvis en lletres que sonaven masclistes i que, canviant quatre cobles, han quedat resoltes. 

Açò m’ho explica bé. ‘Mira, hi ha una que, per exemple no està en el disc, però que expressa molt bé el que vull dir-te. Hi ha una lletra que diu «esta nit vaig a parlar-li a una xica llauradora. Si m’arriba a dir que no, la tire a la regadora». Vaja, dic. ‘I nosaltres (parla de la seua amiga Susanna i ella) el que fem és modificar-les i, per exemple, ací hem dit «esta nit vaig a parlar-li a una xica llauradora. Si m’arriba a dir que no, jo em pegue mitja volta». 

P: Açò és molt important, clar, perquè denota també el tipus de societat que hi havia quan es creàven estes cançons. 

R: És que, per exemple, la música i el ball han evolucinat, però les lletres no, i ja és moment que ens posem les piles. Potser així, més gent s’aproparia a la música tradicional.

I raonem sobre que, en moltes ocasions, la majoria de persones que canten estes cançons no éren -o són- conscients del que canten. Parlem sobre que la dona a algunes lletres del cant d’estil, havia de ser fadrina i bonica, després quan era mare desapareixia i, finalment tornava a aparéixer quan era iaia per a «mofar-se» d’elles. I parlem, també, de persones com Conxeta la del Mercat, que va guanyar un concurs a la ciutat de València i arrel d’ahi les dones van poder cantar al cap i casal. O de que, en ocasions, hi ha massa interessats en traure-li rèdit econòmic al cant tradicional. Tot açò ho pots escoltar al podcast, per cert. 

I se’ns acaba el temps i jo li ho he de preguntar. 

P: Tot el món pot cantar? 

R: Sí. Abans cantava tot el món i el cant tradicional és del poble. Cante bé o mal, però és del poble, i el que hem de fer és cantar-lo per a que no es perda. 

TITULARS: 

‘Hem fet canvis en lletres que sonaven masclistes i que, canviant quatre cobles, han quedat resoltes.’ 

‘La música i el ball han evolucinat, però les lletres no, i ja és moment que ens posem les piles. Potser així, més gent s’aproparia a la música tradicional.’

‘El cant tradicional és del poble. Cante bé o mal, però és del poble, i el que hem de fer és cantar-lo per a que no es perda.’