Una de les raons de l’escassa participació femenina en les bandes de música ha sigut sempre pels seus orígens, ja que aquestes agrupacions deriven de les formacions militars, on les dones tenien estaven vetades.

L’escassa aparició femenina es donava amb el paper de preparar esdeveniments socials com preparar les trobades culinaris de convivència, repartir dolços, parar taula, etc, quasi sempre en els preparatius de les festes de Santa Cecilia.

Posteriorment van anar apareixent en els grups de teatres i corals de les societats. Algunes estudiaven piano si pertanyien a una bona classe social, però en contraure matrimoni abandonaven l’activitat. Aprendre música era signe de bon estatus social solament per a les classes altes.

Tot es va truncar en els posteriors anys de la Guerra Civil, perquè en temps de República, les dones exercien més protagonisme, estaven molt més integrades en la societat, eren aires de més modernitat, existien associacions de dones que estudiaven cant i teatre, formaven grups de ball i a més podien signar i inscriure’s en qualsevol acta documentada, a més d’en la comunicació periodística.

Entre totes aquestes activitats es trobaven igualment les bandes de música en les quals també van arribar a existir representació femenina (s’han trobat en algunes poblacions actes amb noms de dones entre les seues plantilles de músics), però com ja hem indicat anteriorment, en els anys posteriors a la Guerra Civil, la dona passa de nou a formar part de les labors de la llar i les activitats culturals es relega de nou solament en els homes, encara que es podia donar el cas de seguir en alguns grups de dones es teatre o corals per estar més lligats a l’església.

El cas excepcional que tractem hui és el de Sacramento Ferrer, pertanyia la Unió Musical d’Alaquàs. Va ser un cas inèdit, ja que en els temps que corrien es va obstinar a aprendre llenguatge musical perquè volia seguir els passos del seu pare que tocava la bandurria.

El seu tio, que tocava la guitarra va començar a donar-li les seues primeres classes perquè no aprenguera només d’oïda. Passat un any, van decidir entre el seu pare i el seu oncle donar-li un saxofon soprano que tenien llogat en la societat musical perquè ampliara els estudis i així va començar tot.

El Mestre Medina va ser el seu primer professor en la Unió Musical d’Alaquàs.
Va arribar el moment d’incorporar-se a la banda, era l’any 1954 i la premsa es va fer ressò d’aquest nou fet, van aparéixer nombrosos articles d’aquest succés tan poc habitual per a l’època. Ens compta en primera persona que no tots els membres de la banda van acollir bé la notícia, encara que mai li van negar el dret d’assistir a cap acte ni assaig.

Per a algunes dones va ser una lluita de digna admiració el que una dona aconseguira gaudir d’alguna cosa que li agradava, de fet fins a vint anys després ja no va haver-hi participació femenina en la Unió Musical d’Alaquàs.

Per aquest motiu en els anys 90, el Col·legi Bonavista li va posar el seu nom a l’aula de música a manera d’homenatge. Sacramento va estar nou anys en l’agrupació, allí va conéixer al seu marit amb el qual va tindre tres fills (tots músics).

Un altre fet a recordar va ser que el mateix any que es va incorporar (1954) es va inaugurar una nova bandera realitzada per una comissió femenina dins de la banda formada per dones i mares de músics. Sacramento va ser nomenada Musa de la Música per a beneir la nova bandera.

Aquesta comissió va tindre un paper molt important en la història, perquè serà premiada amb el primer premi de la Loteria Nacional en 1957 i amb això compraran el terreny on es troba actualment la seu social.

Un fet a destacar és que les dones no podien tindre una cartilla bancària al seu nom i es van haver de fer càrrec el president i dos directius. És així com les dones pertanyien d’una forma molt important en la música, en aquest cas a Alaquàs, però sempre en segon lloc encara que realment li corresponguera ser les protagonistes.

Només vint anys després va aparéixer la següent protagonista Araceli Zomeño Martínez, que encara sent de la dècada dels 70, encara va tindre els seus inconvenients, perquè es va apuntar sense el consentiment dels seus pares que no van acceptar molt bé la notícia. Li succeeixen més anècdotes com l’insistir-li que portara falda en la uniformitat al que ella es va negar. A partir d’ací la successió femenina va ser continuada a Alaquàs.