el llibre abasta un llarg període de vint anys i està prologat pel reconegut poeta Álvaro Valverde
El pianista Josu de Solaun va presentar el seu poemari Las Grietas, el passat dimarts per la vesprada en L’Almodí de València, al costat de Glòria Tello, regidora de Patrimoni i Recursos Culturals de l’Ajuntament de València i presidenta del Palau de la Música; i Josep Lluís Galiana, director de EdictOràlia i saxofonista; en un acte carregat d’emoció en el qual també la música va ser protagonista, de la mà de l’autor i de l’editor.
L’obra està dividida en sis blocs i abasta un llarg període de vint anys, entre 1999 i 2019, coincident amb l’àmplia i rellevant trajectòria vital i artística de l’autor als EUA, i en particular a Nova York, ciutat a la qual va arribar amb tan sols dèsset anys per a graduar-se a la Manhattan School of Music com a Doctor en Arts Musicals, mentre treballava per a pagar-se els estudis. De Solaun assegura que “em sent novaiorqués; la ciutat m’ha format com a persona i com a músic”, a pesar que va passar “penúries”. Fa dos anys, després d’exercir com a professor de piano en la S. Houston State University i que els seus nombrosos compromisos internacionals li impossibilitaren dedicar-se a la docència, va decidir tornar a Espanya i a la seua València natal.
El llibre, dedicat al seu pare mort al novembre de 2020, està publicat per EdictOràlia i prologat pel reconegut poeta Álvaro Valverde, que afirma que la poesia de l’autor “és la poesia de la lentitud, de l’abstracció, interior i meditativa, però mai aliena al món que li envolta”. Valverde, al qual li van causar “bona impressió” els seus primers versos, que va conéixer per mediació d’un amic comú veí de l’autor a Nova York; destaca les influències de “excel·lents mestres” en els seus textos, “com el sevillà Luis Cernuda (del qual pot ser que prenga el costum d’iniciar cada vers amb majúscula) o el seu paisà César Simón”, pertanyent a la generació poètica dels anys cinquanta.
L’escriptor de Plasència exposa que estem “davant una poesia intimista, dita en veu baixa. Melancòlica. De soledats. Pròpia, potser, del silenci que precedeix, primer, i succeeix, després, a la música”, i assegura que “no fa falta recordar l’íntima relació que existeix entre la música i poesia, que, si fem cas a Eliot, va ser primer això, pur ritme. Ningú com Sant Joan de la Creu per a definir-la: “música callada”. I tanca el seu pròleg aconsellant “endinse’s el lector sense por i sense pressa en aquesta successió de moments que gràcies a l’art poètica han quedat fixats en un present etern”.
De Solaun assegura que “la poesia s’assembla a la música, suggereix més que diu una cosa concreta”. I afig que “sempre té un sentit, encara que no siga fàcil de delimitar. Exactament com en la música”. L’escriptor i músic obri la seua obra amb dues cites de Cernuda i Simón que al·ludeixen a la soledat i a la densitat de la vida.
Contrastos vitals
En l’acte de presentació, Glòria Tello va recordar que coneix a de Solaun des de juny de 2016, “era ja un grandíssim artista internacional”, però des de fa quasi dos anys “Josu i jo hem fet un important recorregut junts, a través del Premi Iturbi”. Tello va indicar que “la seua ciutat d’adopció, Nova York, li va marcar definitivament, com a Lorca, com a Allen” i va destacar que “el seu recent periple vital està ple de contrastos i li ha portat moments de desolació, però també de llum: l’absència del pare, el naixement d’un fill…”
La presidenta del Palau de la Música va apuntar que “Grietas és una paraula dura: suggereix ruptura, plans mal tancats, costures que s’obrin… però també “hi ha flors que naixen en les clivelles, que creixen entre les roques, que desafien aqueix mitjà hostil per a florir. I a mi, aquest llibre que ha escrit Josu, em suggereix aqueixa bellesa i aqueixa curació per damunt de tota fractura, separació o ruptura”.
Caminar entre les clivelles
Josep Lluís Galiana, que signa les notes introductòries, va rememorar la llarga amistat de 20 anys que li uneix al pianista i poeta. L’editor estima que “el poemari de Josu de Solaun convida a passejar, a caminar entre les clivelles d’un temps de soledats i silencis, secrets i absències, despertares i comiats, somnis i enamoraments…” El llibre “és una llarga peregrinació, no sols per la geografia física”, també per “una geografia humana, cultural, social i històrica”. Aquest viatge “de soledats, oblits i absències”, troba “fidel reflex en els Anys de pelegrinatge, del músic Franz Liszt”.
De Solaun va confessar al públic que no tenia intenció d’editar els seus escrits, “mai vaig pensar, ni vaig voler publicar la meua poesia”, però dues persones, Galiana i la seua parella, “una gran poetessa”, li van convéncer “amb grans dots de persuasió” que el llibre era “si no meritori, susceptible de ser publicat; i els vaig fer cas”. Va explicar que el format de l’acte en el qual anaven a improvisar música tenia el seu fonament en la distinció que hi havia en l’antiga Grècia entre els aedos, poetes lírics que improvisaven acompanyant-se d’un instrument i el màxim exponent del qual va ser Homer, i els rapsodes que recitaven aquestes poesies escrites. Així mateix, va subratllar que “la música i la poesia pot ser que siguen dissociables però són inseparables, com les dues cares d’una moneda”.
En la segona part de la presentació del llibre es van llegir alguns poemes seguits de tres improvisacions musicals a càrrec del pianista i el saxofonista valencians en les quals van vincular i van desdibuixar la tènue línia que separa la poesia de la música. Tello va tancar l’acte en L’Almodí, Monument Nacional des de l’any 1969, dient que el que va ser originalment un magatzem de blat que proveïa a València “hui també ha sigut un contenidor de coses necessàries, però intangibles, de fragments i clivelles poètiques, destil·lades pel particular alambí de Josu de Solaun i Josep Lluís Galiana, per a constatar que de la poesia a la música només hi ha un pas: el talent”.
Premis Iturbi, Enescu, ICMA
El pianista Josu de Solaun (València, 1981), únic espanyol que ha guanyat el Premi Iturbi de València (2006) i el George Enescu de Bucarest (2014), entre altres rellevants premis com el Concurs de piano de la Unió Europea 2009, és un dels intèrprets espanyols més prominents del panorama internacional. Ha sigut reconegut, al costat de la violinista alemanya Franziska Pietsch, amb el Premi ICMA 2021 en la categoria de música de cambra que atorguen membres de les més prestigioses publicacions especialitzades europees. De Solaun ha publicat recentment el disc Digressions, amb obres de Schumann i Brahms, que va presentar en el Teatre Real.
Josep Lluís Galiana (València, 1961) és un referent internacional de la lliure improvisació, la creació electroacústica, el avant-garde jazz, i la investigació musicològica. Desenvolupa una intensa activitat, des de fa més de quatre dècades, com a saxofonista, improvisador, editor i escriptor. Galiana acaba de llançar amb el segell Liquen Rècords el disc Soprano Saxophone Sols, un treball en el qual explora les inabastables possibilitats tímbriques i una impressionant gamma de colors i textures de l’instrument.
