Madrid ha viscut el cap de setmana una d’eixes visites que deixen pòsit. L’Orquestra de València va tornar a la Sala Simfònica de l’Auditori Nacional de Música de Madrid després de 22 anys d’absència
Va oferir tres concerts consecutius que no sols van confirmar el seu excel·lent moment artístic, sinó que van consolidar la seua projecció més enllà de la seu natural en el Palau de la Música de València.
Un inici lluminós amb Martín i Soler
Els concerts varen començar amb l’obertura de La capricciosa corretta, del compositor valencià Vicente Martín i Soler. Molt celebrat en la seua època —va arribar a triomfar a la Viena on també treballava Mozart—, Martín i Soler és un dels noms més destacats del classicisme espanyol.
L’obertura, breu i vivaç, va servir com a carta de presentació ideal: música clara, elegant i plena d’energia teatral. L’Orquestra va oferir una interpretació àgil i lluminosa, destacant la frescor de les melodies i el caràcter dinàmic de l’obra. Va ser un començament brillant que va preparar el terreny per a un canvi d’estil molt més intens.
Brahms i el protagonisme del violí
La primera part va culminar amb el Concert per a violí en re major, op. 77 de Johannes Brahms, una de les obres més importants del repertori romàntic. No és un concert pensat únicament per al lluïment del solista: Brahms va construir una partitura en la qual violí i orquestra dialoguen constantment, creant una música intensa i profunda.
El solista convidat, Sergey Khachatryan, va demostrar per què és considerat un dels grans violinistes de la seua generació. La seua interpretació va combinar força i sensibilitat, amb un so ferm en els moments més apassionats i delicat en els passatges més íntims. El moviment lent va oferir un dels instants més emotius de la nit, mentre que el final va desplegar energia i brillantor sense perdre elegància.
Com a regal al públic, Khachatryan va interpretar fora de programa una melodia popular armènia, senzilla i expressiva, que va aportar un moment de proximitat després de la intensitat de Brahms.
L’impacte sonor de Strauss
La segona part va estar dedicada íntegrament a Així va parlar Zarathustra, del compositor alemany Richard Strauss, inspirada en l’obra del filòsof Friedrich Nietzsche. Es tracta d’una peça cèlebre pel seu impactant inici, conegut fins i tot pels qui no freqüenten la música clàssica gràcies a la seua presència al cinema i la cultura popular.
Però més enllà d’eixe començament espectacular, l’obra és un gran desplegament de colors orquestrals i contrastos. Strauss utilitza una orquestra àmplia per a crear atmosferes que van des del grandiós fins al misteriós. La interpretació va destacar per la potència dels metalls en els moments més brillants i per la delicadesa de les cordes en els passatges més introspectius.
El resultat va ser una segona part de gran força sonora, que va tancar els concert amb una sensació d’amplitud i modernitat.
Un programa ben construït
El conjunt del programa va oferir una mica més que una successió d’obres conegudes. Va plantejar un recorregut que partia de la claredat i elegància del segle XVIII, avançava cap a la intensitat emocional del romanticisme i culminava en l’espectacularitat orquestral de finals del segle XIX.
Més enllà del programa —intel·ligentment dissenyats per a equilibrar tradició centreeuropea i un apunt valencià de Martí i Soler—, el verdaderament destacable va ser la qualitat del so conjunt: homogeni, flexible i ple d’intenció.
La dirección de Alexander Liebreich, precisa i comunicativa, va saber construir arcs narratius amplis sense perdre atenció al detall.
El públic madrileny va respondre amb entusiasme creixent. En cada concert, els aplaudiments es van prolongar diversos minuts, obligant a oferir propines que van servir com a picada d’ullet còmplice i festiu a una audiència entregada.
L’Orquestra de València es va acomiadar així de l’Auditori Nacional deixant una impressió clara: la d’una formació en plena maduresa, capaç d’afrontar amb solvència tant el gran sinfonisme germànic com la riquesa rítmica del repertori i la modernitat. Tres concerts, amb la mateixa conclusió: excel·lència sostinguda i una identitat sonora cada vegada més definida.
Madrid, aquest cap de setmana, va parlar amb accent valencià —i el va fer amb música de la millor llei.
Aquests tres concerts no van anar simplement una visita més a la capital. Van constituir una declaració artística: la d’una orquestra que ha consolidat la seua identitat, que sap combinar disciplina i emoció, rigor tècnic i generositat expressiva.
En temps en els quals l’excel·lència es presumeix amb facilitat, l’Orquestra de València la va demostrar sobre l’escenari, amb fets, so i veritat musical. Madrid va prendre nota —i va celebrar-ho—
Una exhibició acurada del director titular de l’agrupació Alexander Liebreich que des de fa alguns anys està convertint a l’Orquestra de València en eixe escamot de les ànimes sublims de l’orquestració europea.
Un privilegi per a València, terra de músics com cap altra en la nostra península.
En el primer concert van assistir el director del Palau de la Música de València, Vicente Llimerá, la subdirectora de Música, Nieves Pascual, el Coordinador General d’Alcaldia, Manuel Tomás i la directora de l’ISEACV, Fani Blanch. Com també el director honorífic de l’Orquestra de València, Enrique García Asensio, el director Martín Baeza-Rubio i la pianista portuguesa Marta Menezes.
