Per Jorge Almarcha Ochoa
Graduat en Ciències Polítiques per la Universitat de València
…Después da cuenta la Presidencia, de que el Director D.Agustín Fuster, le había propuesto la admisión en la Sociedad como músicos de varias chicas que asisten a las clases de solfeo y que dentro de poco tiempo estarán en condiciones de poder entregárseles un instrumento. La Junta, después de largo y detenido estudio, acuerda dar entrada a la banda de música de la Sociedad a las chicas mencionadas, siempre que sus padres, se comprometan a, en su día, dejarlas salir dentro y fuera de la localidad a cumplir cualquier contrato que pudiera presentarse…
(Acta de la sessió ordinària de Junta Directiva del dia 31 de març del 1937. SIG.ASULP 23/3)
D’esta manera, i després de pocs anys de marxa, la nostra societat va acceptar integrar en el seu si al gènere femení. Encara que podem afirmar que amb anterioritat a este fet a les dones ja se’ls havia permés formar-se musicalment en l’acadèmia, no se’ls havia possibilitat fins aquell moment l’accés a la banda de música.
Per a intentar explicar la presa d’esta decisió podem assenyalar dos causes, principalment. En primer lloc, l’ambient emancipador de la dona en l’època republicana. I és que des de la proclamació del nou règim, es van portar a terme una sèrie de mesures legislatives per a avançar en el procés ja iniciat d’independència femenina. D’estes destaquen el sufragi femení, integrat en la pròpia Constitució republicana, o la Llei de Divorci de 1932, entre altres. Podem destacar també el desenvolupament i calat en l’imaginari col·lectiu de l’ideal de la mujer moderna, reflectit no sols en el seu aspecte i manera de vestir, sinó també en les activitats i facetes en les quals es mou, per a alliberar-se així dels rols del passat.
En segon lloc, i com a motiu fonamental, les pròpies necessitats de la guerra. Des de l’esclat del conflicte a mitjan 1936, les baixes de músics van ser constants per trobar-se quasi tots ells en edat d’incorporar-se a files. Esta circumstància va originar un romanent inutilitzat d’instrumental que podria ser emprat per altres educands. De fet, en la mateixa reunió en la qual es resol acceptar l’entrada de les dones, s’acorda també la recollida d’instruments en estes circumstàncies per a l’esmentat fi.
Gràcies a un llistat/inventari d’instrumental en possessió, podem concretar la identitat d’este grup de dones. Es tracta de les xiquetes Rafaelita Mira, Rosita Serrano i Teresina Albert. Relacionant-les a la primera d’elles amb el clarinet i a les dos restants amb la trompeta. A totes elles, a més de la seua proximitat d’edat, les unia un cert posicionament social i econòmic, que facilitava un millor accés a la cultura.
No obstant això, poc temps després, agreujades estes mateixes circumstàncies que van possibilitar l’admissió de les dones en la banda de música, van provocar la paralització total de l’activitat del conjunt. Perquè ja a principis de 1938 es trobaven tots els músics, fins i tot el director, en el front. Es va decidir, per tant, que es recolliren tots els instruments propietat de la societat.
Acabada la Guerra, la reorganització de la banda que es va plantejar ja no va considerar el paper de la dona en la formació. Estes, malgrat no ser separades de l’estudi musical, van ser relegades a l’estudi del piano o altres instruments considerats “més concordes al seu sexe”.
En resum, i a pesar de l’escàs recorregut temporal d’esta experiència a causa de les circumstàncies bèl·liques, hem de dir que la importància d’este fet radica en el fet en sí, per ser pioner en comparació amb els nostres voltants. I encara que al cap i a la fi fora una decisió desigual i paternalista, ja que a diferència dels homes es posa especial èmfasi en la dependència de les dones, va poder marcar un abans i un després en la història de la nostra societat, i també, en certa mesura, en el conjunt de les societats musicals valencianes.
Rosita Serrano Villalonga (4/10/1923-25/07/2016)
Filla de Samuel Serrano, rellotger, i d’Hipólita Villalonga, va nàixer en la plaça Colón del Pinós un 4 d’octubre de 1923.
Des de xiqueta, va gaudir d’un ambient cultural propici en la seua pròpia casa. De fet, ja comptava amb antecedents musicals en la família, perquè el seu besavi, Cristóbal Sánchez, va ser organista en la catedral d’Oriola. A més, el seu pare, malgrat no ser músic, tenia un gran gust per este art.
Precisament en la plaça Colón, on també va desenvolupar la seua infància i joventut, va ser el lloc on es va instal·lar la primera acadèmia de la Societat Unió Lírica Pinosense l’any 1929. Allí van ser veïns d’Emilio Vidal Ruiz (“Don Justo”), un dels fundadors de la Societat i posterior president d’esta. Una forta amistat unia a les dos famílies, i especialment a Rosita amb la filla menor d’aquell, Elena Vidal Durá, per la seua pròxima edat.
Podem pensar que tots estos fets van ser determinants per a afavorir la iniciació en la música de Rosita.
En finalitzar la Guerra Civil, i negada la possibilitat de continuar amb l’instrument per a banda que se li va entregar durant la contesa, Rosita va decidir continuar la seua formació musical amb el piano. La prematura mort del seu pare en 1930, sumat a les pròpies conseqüències del conflicte bèl·lic, havien agreujat enormement la situació econòmica de la seua família. En tot cas, això no va impedir la continuïtat dels seus estudis, perquè Agustín Fuster es va oferir per a impartir-li-les de manera gratuïta donat el talent musical de la jove.
Amb la marxa de la nostra societat de Fuster en 1941, este va proposar a Rosita que li acompanyara al seu nou destí, Jumilla, juntament amb la seua família per a continuar amb la seua formació musical. Davant la negativa de la seua mare Hipólita a la proposta del director de la música, finalment va haver d’abandonar l’estudi del piano per la impossibilitat de sufragar les despeses de les classes al Pinós, amb Lolita Climent.
A pesar d’això, Rosita va continuar tocant de manera esporàdica durant els següents anys, per exemple, en alguns els balls i vetlades celebrades en La Peña, societat recretariva del poble. Encara que finalment, amb el temps, acabaria abandonant de manera definitiva la seua passió per la música.
Rafaelita Mira Mira (14/02/1925-31/07/2009)
Filla d’Enrique Mira, comerciant, i de Rafaela Mira, va nàixer en la Plaça de la Constitució (actual plaça de l’Ajuntament) un 14 de febrer de 1925.
Va créixer en el si d’una família immersa de ple en la societat civil pinosera, per ser molts dels seus membres integrants o col·laboradors en diferents agrupacions del nostre municipi. De fet, també van secundar activament el projecte de la nostra societat des de les seues albors.
Igualment, la vinculació de la seua família amb la SULP, es va desenvolupar àmpliament en el camp de les relacions econòmiques i comercials. Concretament el seu avi, Enrique Mira Deltell, era el propietari de la casa on va habitar el primer director de la banda, Luis Almodóvar Rebagliato, també situada en un inici, com l’acadèmia, en la plaça Colón. A més, el seu pare, Enrique Mira Plá, proveïa d’alguns materials d’oficina i altres, com el paper de música, des de la seua ferreteria.
Acabada la Guerra, i com en el cas anterior, Rafaelita també va optar pel piano com a instrument per a continuar la seua formació musical. Possiblement seguint l’exemple de la seua germana major, Marina Mira, la qual també va tocar el piano i l’òrgan a l’església del Pinós fins a la seua defunció.
Va ingressar aquell mateix any 1939 en l’Instituto Nacional de Segunda Enseñanza de Yecla per la modalitat “lliure”, és a dir, que va continuar els seus estudis al Pinós per a examinar-se puntualment en aquell. D’aquí va passar al Jesús-María d’Alacant, on va estar uns anys més ja com a interna. Esta situació no va ser un impediment per a la continuïtat de la seua instrucció musical, sinó més bé tot el contrari, ja que allí va seguir ampliant els seus coneixements.
Ja de tornada al Pinós, va continuar professionalitzant la seua formació, examinant-se periòdicament per lliure en el Teatro Romea de Murcia, fins a obtindre el grau superior de piano. Preparant-se durant tot este temps en el nostre municipi amb la professora Lolita Climent.
Finalment es va casar en 1951. A partir d’aquell moment, i a pesar de no continuar la seua formació musical ni d’exercir com a tal, va seguir tota la seua vida practicant el piano, això sí, limitant-se a l’ambient familiar.
Teresina Albert Marhuenda (20/02/1925-22/04/1983)
Filla de José María Albert i de María Teresa Marhuenda, va nàixer al carrer Maisonnave un 20 de febrer de 1925.
L’afició musical en el seu cas, també ve fortament marcada per la seua família, sobretot pel costat matern. De fet, el germà del seu iaio Victorino, Juan José Marhuenda Picó, ja va ser músic i integrant del conjunt del cura García[1]. Així mateix, molts membres de la família també van recolzar el projecte de la nostra societat des dels seus inicis.
Íntima amiga de Rafaelita Mira, va créixer al costat del local que va servir d’acadèmia de la Unió Lírica, almenys des de 1935, propietat de Francisco Gracià Seva. Estes circumstàncies animarien sens dubte a Teresina a iniciar la seua formació musical en la nostra societat.
En el seu cas, i a diferència de les dos anteriors, no tenim referències de la seua continuació amb els estudis musicals després de finalitzada la Guerra Civil. Si bé un testimoni ens conta que, per insistència del seu avi matern, van adquirir un violí per a ella. No obstant això, està intenció acabaria infructuosa.
Posteriorment, va treballar tota la seua vida de bibliotecària en la Caja de Ahorros del Sureste de España fins, a la seua prematura mort.
[1] José García Pérez (El Pinós, 1875). Cura y gran aficionat a la música. Va organitzar conjunts musicals al poble a principis del segle XX. Va ser també autor de l’himne Viva Pinoso y su Banda.
