Las Bandas celebra el centenari d’esta agrupació musical parlant amb Jaume Vidagañ, periodista i cronista de la banda, Eva Garcia, música, William Murray, músic i Guadalupe Marco, presidenta.
Quan despenje el telèfon per primera vegada sona una veu jove i això em tranquil·litza. M’agrada parlar amb tot el món, òbviament, però quan trobes algú que per la veu ja saps que té més o menys la teua edat, t’alegra i dius ‘en plan’ moltes vegades durant la conversa. És el que tenim els de la generació Z. Jaume Vidagañ és periodista, i dels bons. Això, no et vaig a mentir, no em tranquil·litza tant. Em posaré molta pressió per escriure estes línies, però bé. Avant!
Vidagañ porta tota la vida vinculat a la banda de Foios gràcies -o per culpa- del seu iaio Salvador, qui és el músic que més anys porta en actiu al CAM Santa Cecília de Foios. Va nàixer en Casinos l’any 1938 i als 10 anys va agafar un saxo per primera vegada; des dels 17 que es va mudar a Foios no l’ha soltat. Jaume també toca el saxo, per seguir amb la tradició, i ell encara va començar abans que el iaio. Als sis anys ja era alumne de l’Escola de Música i abans fins i tot, ja acompanyava a la banda en les processons i cercaviles.
P: És una indiscreció, però, sent tant jove, com és que ja eres el cronista de la banda?
R: Com soc periodista, m’ha tocat, però ho faig amb ganes i il·lusió. Fa temps també que estic a la junta directiva, fins i tot tenia un càrrec de responsabilitat, una espècie d’enllaç entre músics i junta, però m’ho vaig anar deixant perquè era impossible assistir a totes les reunions. A la banda sí que m’esforçe molt per anar-hi. Ma mare, que també tocava a la banda, sempre em deia que era més greu perdre un assaig de la banda que un dia d’escola.
I no m’estranya, perquè el iaio, a més de ser músic des de fa tants anys va ser també l’ajustador. Una figura clau en les nostres bandes que té mil i una nomenclatures, depenent de la zona des d’on ens llisques. Tot i això hi ha una espècie d’acord comú en que se li coneix també com ‘cap de banda’. Clar, així jo també comprenc que perdre’s un assaig seria complicat.
P: Aleshores, Jaume, la música a Foios sona des de 1921.
R: Possiblement des d’abans, com sol ocórrer a totes les bandes. Ja al 1915 hi havia una murga de músics de caràcter festiu i instruments artesanals. La data fundacional oficial, però, és el 21 de setembre de 1921. És a dir, enguany celebrem el nostre primer centenari.
Molts noms han estat rellevants a la banda en estos cent anys: Andrés Moyá, Mariano Puig, Amadeo Gascó, Miguel Rodrigo ‘el primer fill de Foios’, Peñarrocha, Josep Sanz Biosca, Vicent Puchol, Sergi Bosch… I bé, ja no parlem de premis perquè encara en són més i a certàmens i festivals molt diferents: l’Internacional de València, el de Cullera, Bèlgica, República Txeca, etc.
A Foios, la música i la banda és una cosa que es viu en familia. I si no, que li ho diguen a Eva Garcia. Ella porta en la banda des dels onze anys i va començar a assistir a classes de solfeig quan en tenia 7. A més, va ser una aventura… arriscada. ‘Vaig apuntar-me sense que s’enteraren els meus pares. Ho vaig fer perquè es van apuntar unes amigues i jo també volia ser música’. D’aquelles amigues només en queden dos a dia de hui a la banda, però Eva encara s’emociona quan conta la història. Ella volia tocar el clarinet però quan va arribar a la banda no hi havien. Sols quedaven saxos. ‘Això què és, el que toquen els pallassos?’, va preguntar dubtosa. I amb aquell instrument continua a dia de hui.
La banda és molt important per a Eva, però també ho és el grup de saxos, del que ja porta sent membre un bon grapat d’anys, des de l’inici, quan es va crear. Assajen divendres de vesprada i hi ha gent de la banda i de l’Escola de Música. Ara, degut a la COVID assajen menys, però ‘som com una familieta xicoteta que ens estimem molt’. Familieta és la paraula, sí, perquè la banda és la familia. Una banda on Eva té als seus millors amics i amigues i on va conèixer al seu home, tornant d’un viatge.
‘Coneguí al meu home tornant d’un viatge amb la banda. Ell és músic i toca el trombó. Al Tall va traure un disc amb bandes de música i nosaltres vam ser la banda que els acompanyà en una gira per teatres de Castelló, València i Alacant. En un d’estos viatges de tornada, Ximo (el seu home) i jo ens vam assentar junts i ens vam posar a parlar… I res, portem junts des dels 14 anys’. Em conta Eva que, quan eren més jovenets, el director sempre els gastava bromes: ‘centreu-vos en la partitura i deixeu de mirar-vos’ i ara, els més majors els recorden ‘com una parella molt bonica quan començàren a festejar’. Si això no és amor, jo de veritat que no sé ja.
Ximo i Eva tenen dos xiquetes. L’una té 10 anys, li diuen Marina i toca el saxo alt i el violoncel. La menuda encara és massa menuda. Té quatre anyets, però els seus pares ja l’han portada a Jardí Musical i en dos anys més ja podrà entrar a l’Escola de Música de Foios.
P: Eva, dis-me la veritat, no hauràs tingut res a vore amb que Marina toque el saxo?
R: Vaig fer una miqueta de pressió, però açò no ho poses…
És la frase que no se li pot dir a un periodista. ‘Açò no ho poses’. Eva troba molt a faltar anar a assajar, però ara encara no pot. ‘Quan vaig a un concert i estic de públic pense, jo hauria d’estar ahi. El cos em demana tornar ja’. I, per com m’ho diu, no tardarà massa. A més, enguany el CAM Santa Cecília de Foios té moltes activitats per celebrar el centenari. Em conta Guadalupe Marco, presidenta, que si la situació sanitària ho permet, començaran les actuacions el 19 de setembre i n’hi haurà cada mes. No seran, però, sols concerts de la banda, també hi haurà actuacions de músics professionals i grups de músics relacionats amb el Centre Artístic Musical, com concerts de jazz, per exemple.
Guadalupe Marco no és música, però té relació amb la banda des de sempre. Té una espineta clavada per això de no haver pogut ser música ‘perquè per aquells temps, no podien haver dones a la banda’, però està contenta perquè l’home és músic, el fill és músic i els nebots són músics. El fill, precisament, és qui va animar al pare a fer-se músic i a ella a fer-se presidenta. Lupe porta ja molts anys a la junta directiva de la banda, tot i que va haver un temps en que s’ho va deixar. Després, va ser elegida presidenta l’any 2012 i este mateix mes l’han renovada quatre anys més.
P: Enhorabona, primer que res! Si t’han tornat a votar serà perquè has fet les coses bé.
R: Sempre les hem fet el millor que hem sabut. Fa anys que les línies de treball estan marcades sempre en una mateixa direcció: treballar per millorar i promocionar la banda i l’escola. Ara mateixa tenim 235 alumnes i quasi 30 professors. A més tenim la sort de tindre més de 800 socis que ens recolzen des de fa molts anys. Aprofitant el centenari volem fer una campanya per intentar arribar als 1.000.
P: I per què hi ha tants socis de la banda a Foios?
R: Els motius en són molts i molt diversos. Hi ha gent que porta molts anys sent sòcia, ella i la seua família i, per tradició, no volen deixar de ser-ho. Després hi ha altres que es fan socis arrel de vore’ns treballar. El clar exemple d’açò són els pares dels xiquets de l’Escola de Música que aporten bona part de la massa social que manté viu el Centre Artístic Musical.
Un Centre Artístic que compta amb una banda gran amb més de cent músics federats, una banda juvenil que pertany a l’escola i que té vora cincuanta músics, una banda infantil que també pertany a l’escola i que té uns 30 xiquets i xiquetes i després les orquestres (gran, juvenil i infantil), la coral, la coral infantil, el grup de saxos, el de clarinets, el de percussió, etc.
Esta atmòsfera musical és idònia per a plantejar-se fer-se músic, fins i tot, sent escocès. És el cas de William Murray Stenhouse, un músic professional que ha realitzat els seus estudis a Alemanya i que degut a la faena de la seua dona -professora de viola a València- va arribar a Foios fa 18 anys. Una de les primeres coses que van fer, ell i la dona, va ser apuntar-se a la banda.
‘Yo toco el trombón, me enseñó mi abuelo. En Escocia tenemos muchas bandas de metales, no como aquí que todas tienen también viento madera. Mis padres tocaban en la banda de su pueblo y desde pequeño les acompañé a todos los conciertos. Entones decidí hacerme músico’. De Glasgow a Foios hi ha 2.500 kilòmetres però la passió per la música és la mateixa. ‘La gente de la banda de Foios es muy amable, el primer día que vine ya me hicieron sentir como en casa, y eso que yo soy muy guiri: ¡que mido dos metros!’
P: Oye, William Murray, que ya sé que ahora no hay Fallas, pero estoy seguro que ya habrás ido a tocar alguna vez. ¿Qué te parecen?
R: Para tocas son las mejores fiestas del mundo, es espectacular. Lo que más recuerdo es la primera vez que fui a una Ofrenda. Recuerdo que era un jueves y antes de entrar a la Plaza de la Virgen me emocioné mucho. Hacía mucho olor a flores y ver a toda la gente de la banda desfilando al mismo tiempo con las falleras fue muy bonito. Los músicos de Foios son muy bueno y además, aquí se vive muy bien.
Tant bé es viu a Foios que este escocès ja no se n’anirà, d’això estic convençut. Moltes gràcies als amics i amigues del Centre Artístic Musical Santa Cecília de Foios per la seua bona disposició a atendre’ns i… per cent anys més!
DESTACATS:
‘Ma mare, que també tocava a la banda, sempre em deia que era més greu perdre un assaig de la banda que un dia d’escola.’
‘Vaig apuntar-me sense que s’enteraren els meus pares. Ho vaig fer perquè es van apuntar unes amigues i jo també volia ser música’.
‘Fa anys que les línies de treball estan marcades sempre en una mateixa direcció: treballar per millorar i promocionar la banda i l’escola.’
‘La gente de la banda de Foios es muy amable, el primer día que vine ya me hicieron sentir como en casa, y eso que yo soy muy guiri: ¡que mido dos metros!’
