Com a conseqüència de la crisi sanitària provocada per la COVIS19, s’ha anunciat des de l’administració la compra massiva d’obres d’art i de llibres per a ajudar al sector galerístic i museístic i al sector editorial, però encara no s’ha escoltat que en faran amb el sector de la música. Compraran instruments musicals? partitures? discos? O, pel contrari, ens plantejaran un canvi radical de paradigma econòmic en la música?
Josep Lluis Galiana és músic, editor i escriptor
Salvant totes les distàncies possibles i probables, l’actual crisi sanitària de dimensions globals produïda per la COVID19 mostra més d’una similitud amb la darrera crisi financera i de model econòmic també de dimensions globals esdevinguda fa ara més d’una dècada amb la caiguda del gegant Lehman Brothers el 15 de setembre de 2008 i el seu efecte dominó sobre tot el sistema financer i econòmic mundial. Si poguérem establir una analogia o cercar principis de causalitat entre la crisi del coronavirus i la crisi cultural, com ja vaig fer fa uns anys amb motiu de la crisi econòmica de 2008, estaria en disposició d’assegurar que la brutal recessió a la qual ens enfrontem està afectant molt greument a tots els àmbits de la vida i inevitablement afonarà totes les categories de l’art, molt especialment les arts escèniques i en particular la música. Ja ho estem vivint, però també podríem construir l’enunciat a l’inrevés: la greu crisi cultural i de valors socials a nivell global ens ha dut a la crisi sanitària econòmica, política i social més severa de la recent història de la humanitat. Per què seguim perseverant en la no sostenibilitat de la globalització econòmica, social i cultural? Ens trobem davant de l’esgotament d’un model d’explotació cultural? De nous hàbits de consum en l’era digital? D’un canvi de paradigma en el comportament social i en les seues formes d’oci i entreteniment? És la composició musical un concepte artístic devaluat? Convé recordar que la indústria discogràfica, principal motor de la música durant dècades ja venia presentant signes d’estancament a principis del mil·lenni (Napster sorgeix el 1999) amb importants fusions entre les majors del sector i presentant números rojos als seus balanços a partir de 2006 (l’any que naix Spotify, plataforma digital sueca que compta amb més de 100 milions d’usuaris en l’actualitat). El 2018, el mercat digital de la música en Espanya representa més del 70% del total d’ingressos, uns 237 milions. El 2001, eixos ingressos van superar els 700 milions d’euros. L’streaming de pagament és el que segueix salvant els mobles a la indústria discogràfica amb 2.3 milions de subscriptors a les principals plataformes digitals i 169 milions d’euros de recaptació el 2018. No obstant això, la música, com el teatre, la dansa… són arts escèniques i viuen de i per a l’escenari, dels seus processos creatius, dels seus works in progress. Mentre que a les arts visuals existeixen grans mercats de compra-venda d’objectes artístics; al cinema, un mercat globalitzat de continguts visuals amb una potent indústria amb les seues xarxes físiques i digitals d’exhibició; a la literatura, una immensa cadena de valor universal amb l’edició i venda de llibres…, la música viu dels concerts, de la seua activitat escènica, dels concerts i activitats presencials davant del públic. La música no pot vendre objectes, es ven a sí mateixa en cada esdeveniment escènic, al igual que passa amb les representacions teatrals i els espectacles de dansa, etc. De la crisi de 2008, el record que en tenim és que s’acabaren rescatant els bancs, el sistema financer mundial, per tal de poder mantenir el model econòmic capitalista, neoliberal i burgés, que havia provocat el major desastre dels darrers 80 anys, i aprofundint més encara en les desigualtats (i no parlem de les desigualtats nord-sud, est-oest, sinó de les desigualtats social a nivell global; els que menys en tenen, en tindrien menys i els que més, molt més, com ha succeït). Encara recordem molt nítidament el retall criminal de pressupostos, el tancament d’auditoris i sales, la desaparició de festivals, orquestres, agrupacions, de tècnics de gestió cultural i de molts docents; van arremetre contra la cultura via pujada d’impostos directes i indirectes (per a quan un IVA reduït del 4% per a la música com passa amb els llibres? Per què és més important la cultura de la lectura, de la mirada, i no pas la de l’escolta?); es va instal·lar l’austeritat, i va créixer la desconfiança cap a la classe política i la seua deriva ultraconservadora. La cultura contemplada com a despesa i no com a inversió és l’errada inequívoca d’unes polítiques miops i d’uns polítics temorosos davant la creació i els seus creadors i recelosos de la creativitat i tot el que allò suposa d’afermar veus pròpies i crítiques, de reforçar autèntiques senyals d’identitat com a poble. S’ha anunciat des de l’administració la compra d’obres d’art i de llibres per a ajudar al sector galerístic i museístic i al sector editorial, però encara no s’ha escoltat què en faran amb el sector de la música. Compraran instruments musicals? partitures? discos? O, pel contrari, ens plantejaran un canvi radical de paradigma econòmic en la música? Ja sabem que els bens culturals, artístics i intel·lectuals al si de les societats burgeses són pura mercaderia des del seu origen i en ella va inclosa la jerarquia, una opció ja efectuada en la producció i el consegüent consum. El confinament imposat per la crisi de la COVID19 així ho està palesant: els ciutadans de tot el món han continuant escoltant música des de les plataformes digitals, consumint productes musicals mitjançant, sembla ser, l’única manera de fer-ho, però eixes plataformes, el model econòmic del qual és absolutament alienant, jeràrquic i autoritari. És l’actual indústria musical sense un clar i democràtic retorn. Són les noves majors del sector industrial de la música, omnipotents, globals, que mouen moltíssims diners i es troben radicades en paradisos fiscals, són fosques en les sues polítiques de repartiments de royalties, sense un control sobre el vertader consum i fluxos (o sí, però mai ho sabrem). No vaig a parlar dels «apagones culturales», dels regals i solidaritats diverses en temps de crisi. O la moda de convertir els museus o auditoris en supermercats culturals, obsequiant antics continguts. Tal vegada, en un altre article. Ara he d’anar, per cert, al supermercat més proper de casa i no sé si aconseguiré que em regalen un poc de llet, unes patates i uns ous per al dinar. La música necessitarà d’un rescat, d’un important i decisiu rescat d’artistes i creadors, que no podran pujar als escenaris durant molts mesos. Cal rescatar persones, en aquest àmbit com en qualsevol altre. El rescat econòmic, social, cultural i artístic passa per les persones. Sempre.
© Josep Lluís Galiana
saxofonista, improvisador, autor i editor
