Per Lluis Sempere
Andrés Valero: “Cal reflexió per a canviar els paradigmes de l’ésser humà. Les meues dues últimes simfonies conviden a fer eixa reflexió”
El consell de redacció del periòdic lasBandas i del diari en línia lasbandasdemusica.com ha decidit atorgar la distinció de personatge musical de l’any 2023 al compositor i director Andrés Valero-Castells per les seues estrenes durant aquest període i per la qualitat, sensibilitat musical, atenció als problemes més inquietants als quals s’enfronta l’ésser humà i la humanitat, i la destacada composició Mediterraneum, estrenada a Alacant amb assistència de delegacions de tots els països de la nostra mar que defineix de manera brillant els ressons d’un entorn amb grans incerteses. Un any d’estrenas i homenatges, de dimensions internacionals, com la recent actuació en Turquia en el tancament de la presidència espanyola de la Unió Europea, i a la fi de més de quatre estrenas en un any ple d’exits.
Andrés Valero-Castells (Silla, València, 1-03-1973). Va iniciar els seus estudis musicals al seu poble natal, completant la seua formació en els Conservatoris Superiors de València i Múrcia, titulant-se en huit especialitats, amb quatre Mencions d’Honor i Premi Extraordinari Fi de Carrera en Composició i ha obtingut el Diploma d’Estudis Avançats (D.E.A) per la Universitat Catòlica de València. Des de 2004 és catedràtic de composició en el Conservatori Superior “Joaquín Rodrigo” de València. Valero és probablement un dels compositors valencians amb més projecció internacional i, enguany, va encetar l’any estrenant la seua setena simfonia ‘Mediterraneum’, la que és la seua obra més extensa i l’acaba amb un recull d’estrenes més.
Pregunta: Tots, o quasi tots els músics valencians tenim inicis semblants en el món de la música, però, en concret, quin és el teu primer record amb la música i com entres a formar part d’este món de la música i les bandes?
Resposta: El primer record que tinc amb la música és veure a mon pare vestit de músic, ben elegant, amb el seu fiscorn per anar als concerts i actes de la banda junt amb mon germà major. Ell va començar amb l’oboè amb set anys, llavors jo sols en tenia cinc i ja els acompanyava a tots dos. Vaig tenir la sort de néixer en una família amb molta tradició familiar. De fet, el meu avi ja va ser trombonista de la banda de Silla tota la seua vida, de la qual va arribar a ser president. Quan havia concert era tot un esdeveniment familiar ja que tots hi assistíem. Els meus, pares, ens van donar suport incondicionalment per a que els tres germans fórem músics professionals i és que, encara que mon pare va ser sempre un músic amateur, ens va inculcar una enorme afició a la música i un sentit de la responsabilitat i la disciplina enormes envers la banda. La música sempre ha estat present en la meua família. De fet, guarde molts records de mon pare escoltant vinils a casa (els quals encara conserve) de grans obres del repertori simfònic.
La vinculació més primerenca que tinc amb la música és la imatge de mon pare amb el seu fiscorn a les mans
P: En quin moment decideixes dedicar-te professionalment a la música?
R: Jo vaig començar amb 8 anys i, poc a poc, cada vegada vaig anar tenint més clar que la música anava a ser la meua vida. El meu primer somni va ser convertir-me en concertista amb la trompeta. Poc després, vaig començar amb el piano paral·lelament. Vaig acabar els estudis de trompeta amb díhuit anys i als dinou ja estava de professor al Conservatori de Soria. Com sempre vaig ser un bon estudiant, una vegada vaig acabar el batxillerat i les proves d’accés a la universitat amb bones notes, em vaig plantejar fer alguna cosa fora de la música i, de fet vaig ser alumne de Dret a la UNED mentre treballava en Soria. No obstant, com que, a banda de la trompeta i el piano, els meus interessos musicals ja incloïen la composició, vaig decidir no diversificar esforços i dedicar-me plenament a la música, també a la direcció i la musicologia.
P: I a la composició?
R: La composició va arribar a la meua vida d’una manera molt natural. En la meua adolescència, el moment diari més divertit quan estudiava piano era quan acabava amb el treball habitual, tancava les partitures i em donava el gust de tocar el que em passara pel cap. Vaig començar a prendre notes d’allò que improvisava i amb eixes notes van nàixer les meues primeres obres (nocturns per a piano i obres per a trompeta) que es remunten a inicis dels 90 i ara estan quasi totes descatalogades per ser treballs encara molt immadurs. No obstant recorde que el moment en que vaig decidir escriure música més seriosament va ser el setembre del 91, quan, en un curs amb el solista francès Guy Touvron, vam interpretar el meu quintet de trompetes ‘La Catedral’ AV4 i Touvron em va escriure una carta per a que enviara la peça a la prestigiosa editorial G. Billaudot per tal de que me la publicaren. Recorde que vaig pensar que la meua obra anava a estar publicada en una editorial de París; per tant, encara que la composició anava a seguir sent la meua activitat preferida, no podia prendre-me-la com un joc, havia de preparar-me seriosament. Després d’uns anys on vaig anar composant, guanyant concursos i paral·lelament estudiant harmonia, contrapunt, composició i orquestració; va haver un punt d’inflexió quan vaig guanyar en molt poc temps el Premi ‘A.Gaos ‘de A Coruña i el Premi ‘Maestro Villa de Madrid’. Des de llavors quasi tota la meua producció ha segut per encàrrec. Per tant, solc dir que va ser llavors quan em vaig convertir en compositor professional.
P: Has compost infinitat d’obres de temàtiques molt dispars. Què és el que encén la teua creativitat?
R: És un misteri. No existeix una única font d’inspiració. De vegades sorgeix l’espurna de la idea més estrafolària o insospitada. A veure, per una part estan les obres sense connexions intertextuals, el que entenem com “música pura”, però per a la resta de d’obres que responen a un estímul d’inspiració aliè a la música, en el meu cas he begut moltes vegades de fonts literàries, pictòriques, mitològiques, filosòfiques o històriques. No obstant això, també han estat fonts d’inspiració per a mi coses tan dispars com el circuit de carreres de fórmula 1, una de les motos que vaig tenir, les tribus africanes, la gestació del meu primer fill, la fisiologia del batec humà, la malaltia de ma mare (Alzheimer), el joc ‘Apalabrados’, els puzles o la taula periòdica. Per dir-ne alguns exemples.
P: A més a més, t’has inspirat en la producció de molts autors per a incloure en la teua pròpia. Quins creus que són els teus referents en el món de la composició?
R: A través de les meues obres es poden rastrejar eixes influències que són capitals per a conformar una proposta estètica determinada i que, al cap i a la fi, són una afirmació de la personalitat pròpia, que és al que hauria d’aspirar qualsevol creador. Solc sentir-me còmode al terreny de la intertextualitat musical; allò de “música sobre músiques”, que d’altra banda s’ha practicat durant tota la història de la música. I si a la meua obra trobem des d’una xicoteta cita fins a una profunda desconstrucció del material aliè, és sempre com un homenatge o reverència. En este sentit, a banda de citar en ocasions el folklore, especialment el valencià, algunes músiques ètniques i sovint el rock; els autors “clàssics” que he invocat més significativament són Bach, Vivaldi, Boccherini, Ives, Stravinsky i Cage, entre molts altres. Altres autors que són referents per a mi, encara que no he fet ús mai de la seua música directament, serien Falla o Balada entre moltíssims altres.
P: És sorprenent que en la teua música dediques cites a músics tan dispars com Bach i Barón Rojo. D’on ve eixa cultura musical tan eclèctica que mostres en les teues obres?
R: L’eclecticisme és una de les característiques del meu treball personal, principalment perquè forma part de la meua personalitat i no puc renunciar-hi. Al contrari, tracte de potenciar-lo. En el cas del rock i el heavy, són gèneres que des d’adolescent m’han encantat. Inclús et diré que vaig tenir dos grups de rock en la meua joventut, on vaig cantar, tocar el teclat, el baix i fins i tot vaig escriure alguna cançó. EN 2021 vaig publicar junt amb Noèlia Barros un llibre, que va sorgir a partir del meu discurs de investidura en la M. I. Acadèmia de la Música Valenciana, que versava sobre la intertextualitat entre la música clàssica i el rock dur. A banda d’utilitzar referències del rock a les meues composicions, com a director, em queda el mèrit d’haver realitzat en 2008 la gravació per a Sony d’un concert de Barón Rojo i la banda simfònica del CIM de Mislata. També haver organitzat l’estrena en Espanya de la versió de banda del monumental ‘Concert per a grup de rock i orquestra’ de J.Lord (Deep Purple), amb el grup Malsujeto i la banda de l’Artística de Buñol en 2014 i la municipal d’A Coruña el 2016.
P: Recentment t’hem vist en xarxes socials treballant amb ton germà Paco. Quin paper juga la teua família en la teua vida com a compositor?
R: A més de la improvisació al piano de jove, he de dir que si vaig començar a composar va ser perquè s’ho veia fer a mon germà Paco, que és un dels millors músics que conec. De fet tenim alguna obra d’autoria conjunta. De fet, ell és oboista, però també va estudiar piano, i jo, vaig començar a tocar el piano també perquè el veia a ell fer-ho. De xiquets i joves, vivint a la casa familiar, mon germà va ser sempre un exemple i una inspiració per a mi. Quan en l’any 1994 vaig haver de debutar com a director amb la banda del Conservatori Superior de Múrcia, va ser ell qui em va instruir ja que ell havia estudiat també direcció. Altra gran sort va ser mon germà Vicente, trompetista com jo, i amb el que més a gust he compartit faristol en tota la meua vida. La família és molt important per a tot, inclosa la composició. Als meus germans els he dedicat obres, hem interpretat i gravat junts i sempre ha estat un goig. Tinc dos fills meravellosos, Adrià i Andreu, un biocenòleg i l’altre esportista, tots dos brillants en les seues disciplines, però cap d’ells músics. Els meus nebots, un ha acabat el grau mig de trompa, però serà matemàtic i l’altre apunta maneres amb la flauta dolça. Per diferents qüestions ara visc normalment assoles, però, si per mi fora viuríem tota la família junta i de ben segur que faríem “shubertiades” habitualment.
Si visquérem tota la família junta faríem “shubertiades” habitualment
P: Enguany has estrenat la teua setena simfonia “Mediterraneum” amb l’orquestra de la Diputació d’Alacant. Va ser tot un èxit el dia de l’estrena. Quina valoració fas de la repercussió d’aquest moment?
R: El 2022 vaig estar treballant durant uns huit mesos per a escriure esta obra que és la més extensa que tinc. Recorde que em vaig passar absolutament tot l’estiu viatjant pel Mediterrani sense eixir de l’estudi de ma casa en Torrent. Tot eixe esforç i il·lusió es van veure recompensats en l’estrena al gener en Alacant. El mestre Josep Vicent i l’Orquestra ADDA Sinfónica van signar una estrena de les que no s’obliden. El concert, que va ser la cirereta del pastís als actes de constitució del Consell Diplomàtic Mediterrani, promogut per Andrés Perelló com a director de Casa Mediterrani en Alacant va fer que l’auditori estiguera farcit amb més de 30 ambaixadors de diferents països. Va estar la meua família i amics acompanyant-me i, com que es va fer una bona gravació, es pot reviure el moment en YouTube. Pel que fa a la repercussió, mai se sap, tinc obres que, després de la seua estrena, mai s’han tornat a interpretar i altres que s’han convertit en repertori habitual amb moltíssimes interpretacions i gravacions arreu del mon com ‘Polifemo’ o ‘La Vall de la Murta’. Tant de bo ‘Mediterraneu’ tinga un gran recorregut, sobretot per a que els missatges implícits en l’obra no decaiguen.
P: El primer moviment d’esta simfonia està basat, segons indiques en les notes de l’obra en una profunda investigació musicològica dels orígens de les músiques de la mediterrània. Els altres tres, “tragèdia de migrants”, “utopia mediterrània” i “pradera de posidònia” tenen un fort discurs social i climàtic respectivament. Juntament amb la “Graffitica” podríem esta és una de les teues obres més compromeses?
R: Sense cap dubte, són dues obres amb molt missatge i amb contingut ideològic, que pretenen posar de relleu diferents realitats que fan del nostre mon un lloc abominable. Es tracta de ideologia de vida, tenim un planeta meravellós i, com a éssers humans som capaços de fer el millor, però també les pitjors atrocitats en contra de la nostra espècie i del món en general.
Les meues dues últimes simfonies tenen una forta càrrega ideològica, de ideologia de vida
P: Per què has decidit fer aquest discurs tan compromés en les teues darreres dos simfonies?
R: Parlava en la pregunta anterior de ideologia de vida. Jo em definisc com a lliurepensador, en alguns temes soc més progressista i en altres més conservador. Però en qualsevol cas quan consideres que tens la vida més o menys resolta i quan vols viure amb la major autenticitat possible, et dones el luxe de dir el que penses. Per a mi el més lògic és aprofitar la meua llibertat innegociable per a manifestar-me. Cada persona que puga llegir, escoltar o interpretar estes obres no tindrà més remei que rebre el missatge. I jo no pretenc que ningú estiga d’acord amb mi, però si, almenys serveix per a fer pensar a algú, em done per satisfet. La societat està manipulada i adormida a uns nivells brutals, el sentit crític i la capacitat de dissentir per un mateix estan desapareguts, Estem tan anestesiats que dona el mateix que caiguen bombes a un hospital, que ocupen un país o que violen i assassinen un nen; tot és carn de minut de tele diari i a altra cosa. La humanitat com espècie necessita una revolució global que canvie paradigmes i això no arribarà ni a utopia si no reflexionem. Diria que les meues dos últimes obres conviden a reflexionar.
P: A més de l’estrena de “Mediterraneum”, enguany has estrenat dues obres més (“4 miniatures sobre motius de G. Ligeti” i “Retablo en Zaragoza”), a més de la versió per a banda de la teua tercera simfonia i una estrena més que tindràs al desembre (Passacaglia-3L8). Què ens pots contar d’estes 3 noves obres?
R: 2023 està essent un dels anys més intensos que recorde a nivell de composició. Després de l’estrena en Alacant de ‘Mediterraneum’, va arribar la versió de banda de la meua tercera simfonia ‘Epidemia Silenciosa’; com sempre dic, és la meua obra més personal i més especial, per estar dedicada a ma mare i a tots els malalts d’Alzheimer i els seus cuidadors. L’estrena va ser amb la Banda Municipal de Barcelona de la mà de José Rafael Pascual Vilaplana i va ser senzillament insuperable, tan especial com l’obra per a mi. En setembre vaig estrenar un encàrrec del festival ‘Otoño Musical Soriano’ amb l’orquestra Simfònica de Castella i Lleó, dirigida per Roberto Forés i l’ensembre Kuraia, dirigits per Andrea Cazzaniga. L’obra va ser ‘Retablo de Zaragoza’ una obra per a completar programàticament ‘Retablo de Maese Pedro, de Manuel de Falla i va ser tota una injecció de memòria vital, ja que els inicis de la meua vida professional van ser en Soria. Les 4 Miniatures sobre motius de G. Ligeti, es van estrenar al festival Diacronías de Las Rozas però també en Bilbao dos dies després. Es tracta d’una obra per a fer homenatge al seu centenari a G. Ligeti, un dels compositors més influents del segle XX. També en desembre estrenaré ‘Passacaglia-JL8’,per a dolçaina, quartet de saxos i percussió. Esta obra és un encàrrec del duo Tocant i Rodant, del virtuós de la dolçaina i company al CSM de València, Pasqual Salort. L’estrena serà al Verger i comptarà amb el quartet de saxos Púrpura Pansa. Però el 2024 també ve carregat de projectes ja confirmats amb participacions al context nacional i internacional i l’estrena d’un disc amb la meua primera simfonia ‘La Vall de la Murta’ en Suissa amb la banda Aulos dirigida per Carlos Garcés.
P: Enguany ha estat un any per tu amb molta projecció internacional. Com ho estàs vivint?
R: Te comentava que el 1994 va ser la meua primera interpretació a l’estranger. Hui per hui, les meues obres, que jo tinga constància, s’han interpretat en més de 100 ocasions fora d’Espanya, en quatre continents. Cinc dels meus editors són de fora (França, Suïssa, i Estats Units). Dels més de 100 discos que contenen la meua música, més de 15 s’han gravat en huit països diferents. Sent plenament conscient d ela importància relativa d’aquestes dades, el que és cert és que fa molt que humilment estic gaudint d’allò de la trajectòria internacional i, òbviament és un gran orgull i satisfacció.
