El repertori obligatori d’un certamen no és mai una elecció neutra. En el cas del Certamen Internacional de Bandes de Música “Ciutat de València, eixa selecció funciona com una veritable declaració d’intencions: defineix el nivell tècnic exigit, orienta el gust estètic del moment i, sobretot, dibuixa el lloc que la música per a banda vol ocupar en el present.
Les quatre obres obligades —una per secció— comparteixen un tret que no passa desapercebut: totes estan signades per compositors vius. No es tracta d’un detall menor, sinó d’una línia programàtica que confirma una tendència cada vegada més clara en el certamen valencià: l’aposta per la creació contemporània com a motor del repertori bandístic.
Quatre obres, un mateix temps
En la Secció d’Honor, l’obra triada és Ressorgir, del compositor valencià Francisco Zacarés Fort. Es tracta d’una partitura de caràcter simfònic, amb una escriptura densa i expressiva que exigeix a les bandes un control rigorós del color i de l’arquitectura sonora. Zacarés pertany a una generació d’autors que han contribuït a consolidar un llenguatge bandístic de gran ambició formal.
Per a la Secció Primera, el certamen proposa Arlequí, d’Ernesto Aurignac. Ací el llenguatge es desplaça cap a territoris més híbrids, on la influència del jazz i la música contemporània s’integren en una escriptura rítmica i molt personal. Aurignac, figura destacada del jazz espanyol, aporta una mirada diferent del repertori bandístic tradicional, ampliant les seues fronteres estètiques.
En la Secció Segona, Llegendes del Bosc, d’Enrique Cárcel Villalba, introdueix un enfocament més narratiu. L’obra s’inscriu en una tradició descriptiva que continua tenint un fort arrelament en el món de les bandes, amb una escriptura accessible però rica en matisos tímbrics i evocadors.
Finalment, la Secció Tercera presenta Assur, de Sara Galiana, una de les veus emergents més interessants del panorama actual. La seua música se situa en un terreny clarament contemporani, amb atenció a les textures, els contrastos i la construcció d’atmosferes sonores.
Una identitat compartida i sonora en construcció
Més enllà de les seues diferències, aquestes quatre obres comparteixen un element essencial: totes participen d’un mateix temps estètic. No hi ha en el repertori obligatori de 2026 referències al passat històric del repertori bandístico, ni revisions d’obres clàssiques. Tot apunta cap al present.
Aquest fet reforça el paper del Certamen de València com a espai de legitimació de la música per a banda contemporània. En lloc de consolidar un cànon basat en obres ja consagrades, el certamen actua com a plataforma de difusió i validació de noves partitures.
En termes musicals, la selecció mostra un equilibri entre diferents corrents:
• l’escriptura simfònica de gran format (Zacarés),
• la hibridació estilística (Aurignac),
• la tradició descriptiva (Cárcel),
• i l’exploració tímbrica contemporània (Galiana).
Es tracta, en conjunt, d’una proposta coherent que reflecteix la diversitat del llenguatge bandístico actual.
Predomini local, projecció global
Un altre tret significatiu del repertori és el clar predomini de compositors espanyols, amb una forta presència valenciana. Aquest aspecte no és nou, però sí rellevant en un context on el certamen aspira a mantindre la seua projecció internacional.
L’elecció d’autors pròxims reforça el teixit creatiu local i consolida una identitat pròpia.
No obstant això, també planteja una qüestió d’equilibri: fins a quin punt aquesta orientació pot conviure amb una major obertura cap a compositors i estètiques internacionals.
En edicions passades, la presència d’autors estrangers —especialment de l’àmbit centreeuropeu— contribuïa a enriquir el repertori i a situar el certamen en un diàleg més ampli. En 2026, eixa dimensió apareix més diluïda en l’apartat d’obres obligades.
Dificultat, exigència i discurs
Des del punt de vista tècnic, les obres seleccionades responen als nivells d’exigència propis de cada secció, però comparteixen un denominador comú: requereixen no sols solvència instrumental, sinó també capacitat interpretativa.
El repertori obliga les bandes a construir un discurs musical coherent, a treballar l’equilibri intern i a desenvolupar una sensibilitat sonora que va més enllà de la mera execució. En aquest sentit, el certamen continua funcionant com un espai de creixement artístic per a les formacions participants.
Més que un repertori
L’anàlisi de les obres obligades permet entendre una cosa més profunda: el Certamen de València no sols organitza una competició, sinó que intervé activament en l’evolució del repertori bandístic.
En triar què s’interpreta, el certamen defineix què s’escolta, què s’estudia i, en última instància, què es consolida com a referència. En 2026, l’elecció és clara: apostar per la música viva, pels compositors actius i per un llenguatge en transformació.
En una ciutat on la música de banda forma part de la identitat col·lectiva, aquesta decisió té un significat especial. No es tracta només de mantindre una tradició, sinó de projectar-la cap al futur.
Perquè, com demostra aquest repertori, la música de banda no és un llegat immòbil. És un espai en constant construcció. I en eixe procés, el Certamen de València continua exercint un paper central.
