«La inèrcia del passat continua estant als teatres i auditoris del país; no ha canviat gran cosa»

Manolo Miralles ens rep a l´Octubre Centre de Cultura Contemporània, al cor de València. Membre històric d´Al Tall i embarcat ara en el projecte de Musicants, raona en qualitat de president del Col·lectiu Ovidi Montllor (COM) de músics en valencià. El paper dels governants, la precarietat artística del músics i la nova ràdio i tele públiques centren part de la conversa.

En cada edició dels premis Ovidi li dedica part de la seua intervenció a les institucions públiques. Tanta falta fan la Generalitat, les diputacions i els ajuntaments?
Jo pense que no només a la música en valencià, que evidentment que sí, sinó a la cultura en general. Hi ha poca inversió pública en la cultura. Caldria definir en la música de con- sum què és cultura i què no. Podríem dir que els “triunfitos” són cultura? O tot el que està recolzat per la in- dústria discogràfica és cultura? Això és negoci. La cultura és una altra cosa. Jo diria que hi ha poca inversió realment en cultura. I les orquestres de música clàssica que es conside- ren? Cultura, funcionariat? Alguna cosa hi ha de tot barrejat. El que està realment maltractat és l´altre tipus de cultura, entre elles la música en va- lencià. El que sí que trobe és que fa falta una campanya d´igualtat, com passa amb les dones. Perquè a aquest país li fa falta una campanya de cons- cienciació i d´igualtat referida a les llengües minoritàries.

Hi havia grans expectatives en el sector amb la reobertura de la televisió pública valenciana. Hi ha frustració?
Sí. Hi ha angoixa i frustració de vore com els nostres dirigents no són capaços (d´obrir-la). No els estic tirant la culpa a d´ells, però també, alguna responsabilitat tenen. Sé dels entrebancs que s´estan trobant a l´hora de tornar a obrir la nostra ràdio i la nostra televisió, que són absolutament indispensables per a redreçar la nostra cultura, la música, el teatre, la “indústria” audiovisual i tantes coses més. Fa falta la tele per a tindre estima pel país, per al coneixement i la popularització de les nostres terres i la vertebració del País Valencià.

La música en valencià s´organitzà a través del COM l´any 2006, però no hi ha encara un sindicat que represente els músics,a tots els músics…
Hi ha diferents factors que incideixen en el mateix. Si eres molt precari és molt difícil, per exemple, poder pagar una quota a un sindicat. Si eres molt precari et converteixes en una persona que treballa d´una manera individualista i que té poques ganes de perdre el temps en coses que considera difícils d´aconseguir. Tot això condueix a que siga complicat fer un sindicat. A més, un sindicat per a què? Els que pensem que un sindicat fa falta -hi ha moltes coses per fer- sabem que cal un grup de gent treballant en ell mateix, i això són diners i la precarietat dels músics fa que siga més difícil. Una altra qüestió és l´individualisme inherent dels músics de banda que van un poc a la seua i que són uns “meninfots”, en aquest aspecte, encara que no ho pareguen. No som capaços de demostrar que els avantatges en són més que els desavantatges. Possiblement perquè nosaltres hem crescut en un entorn de falta de creença en els sindicats.

De quin país o regió té enveja pel que fa a la gestió cultural?
França, Holanda, Bèlgica, Irlanda i altres països dels quals no conec el seu funcionament però que em demostren que hi ha una atenció i un interés per desenvolupar la cultura pròpia. El sistema de protecció en aquests països que he mencionat és admirable. Fa possible la creació d´u- na cultura nova i en constant evolució perquè es premia la producció. Això permet que els músics es mantinguen d´una manera més digna que ací. Altre tema és el caràcter nostre, el de la mediterrània, que crec que és envejable.

Hi ha hagut crítiques de músics valencians per la contractació de Raimon per part de la Generalitat amb un pressupost de més de 300.000 euros per 16 concerts…
Jo trobe que hi hagué part de raó en les crítiques i part de desconeixement. Perquè els diners després no han sigut tants. Encara que també sóc crític en eixa postura, crec que realment el país li devia alguna cosa a Raimon, més bé al símbol de Raimon, a la reivindicació dels “orígens” de la música en valencià. Després del greuge del govern anterior calia una cosa així. Jo sóc crític en el dia després. Després de Raimon què? “La Fera” al Palau? Què poquet.

Manolo Miralles ve d´un grup, Al Tall, que visqué quan les discogràfiques funcionaven com a tals. Els segells han mort, definitivament?
Jo crec que sí, en certa manera. El que hi ha més que abans és que el monopoli s´ha fet més fort. Les discogràfiques que venen són les que tenen el mercat agafat pels collons. Són les discogràfiques milionàries. Els segells artesanals tenen més problemes per subsistir, encara que podrien sobreviure gràcies a les noves fórmules de difusió i distribució de la música. Després de la mala pràctica de moltes discogràfiques que han venut molt per damunt del preu al que deurien vendre, la gent s´ha acostumat a dir “jo no pague tant per això” i la pirateria també ha fet molt de mal, però no és culpa del públic. És culpa de qui tenia la paella pel mànec.

Darrerament també ha aconseguit que se´l reconega pel nou grup amb el qual funciona, Musicants, i no sols per ser una de les ànimes d´Al Tall. Com viu este nou projecte?
Per a mi cada concert és una festa. Amb molts problemes, perquè Musicants no és un grup fàcil. No és un grup fàcil de vendre, no és un grup fàcil de sonoritzar, no és un grup fàcil per la interpretació… S´exigeix molt dels músics. Però n´estic contentíssim. M´ho estic passant molt bé. Per a mi era important trobar uns músics que de base no tingueren uns coneixements de la música tradicional, m´agradava que s´endinsaren en els sons tradicionals venint de mons musicals diferents; i això és un viatge apassionant perquè van descobrint la música tradicional i es van enamorant.