La música i molt més

Vaig començar a estudiar música per desig del meu avi, així que no fou una iniciativa personal. Supose que ell sabia que era una de les millors eleccions que podia prendre per mi.
 Encara recorde el dia que vaig entrar a formar part de la banda, ell no podia parar de plorar de l’emoció i jo era feliç perquè ell ho era. Mai havia sentit, fins aquell moment, com d’important pot ser fer sentir bé les persones que t’envolten. Els ulls amb què me mirava el meu avi fins el seu últim dia, m’ho faran recordar per sempre. Fixeu-vos que només duia unes hores com a integrant de la banda i mai no les oblidaré.
Quinze anys són els que porte dedicats a la música, en una relació tan llarga he trobat moltes altres coses que m’hi fan estar. Al meu primer assaig anava acompanyada de dues amigues que em van fer costat, després vam conéixer altres persones i formarem una colla d’amics. Avui dia són com la meua família… No m’imagine una vida sense elles o sense la música. El meu professor d’instrument sempre deia: “mentre sigueu músics mai us distanciareu”. Tenia raó, és increïble el fet de pensar el poder que tenen les set notes musicals.
Parlem ara del sacrifici que significa formar part d’una banda. En realitat, el meu amor per la música va lligat al primer gran sacrifici –curiós, no?-, el meu primer certamen.  Quan decidírem anar, no sabia l’esforç que comportava tant econòmic com humà. Recorde que tothom estava feliç pel pas que havíem decidit fer. Et dediques set o huit mesos a assajar bàsicament l’obra obligada i la lliure. El primer assaig normalment comentem les impressions que ens han causat les obres. I, a partir d’aquell moment, els mesos passen a un ritme vertiginós.
Els assajos comencen a acabar-se més tard i sents més l’obligació de fer-ho bé que en un concert dels que són habituals. Recorde que començava a prestar major atenció al meu director, mai ho havia fet amb tanta gana. Estudiava a casa més per poder seguir millor les directrius als assajos. Aquests també s’incrementaven i ja no eren generals solament, hi havia assajos de fusta, metall, percussió i, fins i tot, assajos per cordes. Fins aquell certamen, no n’havia fet mai d’aquest tipus, l’encarregat era el professor de cada instrument. Durant un temps qualsevol lloc era idoni per assajar, per exemple la casa d’algun músic, enmig d’un col.legi, de l’institut, la plaça del poble…
Després d’alguns assajos per corda, recorde que estàvem en un assaig general i em vaig esgarrifar quan en un moment donat només tocàvem clarinets. Em vaig quedar sorpresa de la meua reacció, m’havia emocionat en un assaig sense adonar-me del que allò significava… estava orgullosa dels meus companys i de mi. Tal volta no podia creure la millora que havíem fet en poc de temps. I, encara ho faríem més, perquè va vindre el compositor de l’obra obligada a escoltar-nos i donar-nos consells sobre el que ell volia transmetre. Mai havia escoltat el silenci en els assajos, però era palpable que tots volíem memoritzar a la perfecció cadascuna de les seues paraules, per aconseguir el cim en el certamen.
Aquell any vam guanyar tres premis: primer premi, menció d’honor i premi a la millor desfilada. No puc explicar amb paraules l’alegria que va comportar: cridàrem, cantàrem, ens abraçàvem i donava igual l’edat, la relació que tinguérem… En aquell moment, tothom érem una única persona amb un únic sentiment, un record màgic. En el moment precís que pujàvem a l’escenari i el cor em bategava tan fort com mai no havia pogut imaginar, sabia que el sacrifici de tantes hores d’assajos  havia valgut la pena; havia aprés a estimar la música tal i com el meua avi volia. 
Des d’aquell primer certamen han passat alguns anys i a hores d’ara ens trobem a un mes del gran esdeveniment, el Certamen Internacional de Bandes de Música “Ciutat de València”. No sé què passarà…