Alexander Liebriech va començar el viatge al capdavant de l’Orquestra de València, titular del Palau de la Música (ja queda menys per a recuperar l’auditori, a mitjans de… 2023?).
Uns dies abans, el director titular i artístic alemany es va presentar davant diversos mitjans en un menjar informal on va atendre amb proximitat i desimboltura totes les qüestions que se li van plantejar. I van ser moltes, encara que va bandejar elegantment algunes. Va acudir a aquesta trobada després d’un assaig “meravellós i il·lusionant” amb l’orquestra i se li va veure content. Altres testimonis deien que la cosa va estar molt bé i alguns músics també van mostrar la seua satisfacció.
Liebriech va pronunciar les primeres paraules en castellà i va prosseguir en anglés, va estar amable i es va ficar en farina posant en valor l’excel·lència dels músics de vent valencians. Va nomenar al compositor Francisco Coll i al director Gustavo Gimeno, músics de referència, i va posar en valor la identitat musical de València enfront de Madrid i Barcelona; “Com més vinc ací, més m’adone que aquesta ciutat és més gran del que sembla, no parle d’extensió, sinó del que representa”. I va assegurar estar centrat en conéixer-la i aprofundir en la seua gran tradició bandística.
Va recordar el concert que va oferir en La Llotja amb l’Orquestra de València a l’abril passat i que no és seua la programació d’aquesta temporada, en la qual dirigirà a la formació en nou ocasions amb obres de compositors com Wagner, Brahms, Dvorák, Mozart, Esplá o Cuesta acompanyat de prestigiosos intèrprets.
Així doncs, el seu segell es veurà en la 2022-23 però va mostrar algunes línies mestres del que pretén fer, combinar el gran repertori i lo millor dels músics internacionals, i reivindicar als valencians. Global i local (arrels, ben enteses), el que no és contradictori. Matèria a part és com es valora lo propi, i dóna què pensar el que un director de Ratisbona haja de liderar aquest projecte per a obrir-nos una miqueta els ulls i elevar l’estima cap als músics i compositors nascuts en aquesta terra i que històricament han hagut de ser reconeguts a l’estranger per a fer-ho ací. Quasi sempre tard.
Liebreich va realitzar diverses analogies amb l’esport, i amb el futbol en particular. I n’hi han. “Alguns músics no funcionen amb un director però amb un altre sí”, va vindre a dir; una cosa molt semblant al que experimenta un equip perdedor que en canviar d’entrenador subverteix la seua deriva. Tot això té a veure amb la gestió del talent y del coneixement, el lideratge, la visió, el treball en equip… En definitiva, aconseguir bons resultats i lo millor de cadascú a partir de “crear confiança”.
Fascinació per Grècia
És un exemple de mestissatge cultural (pare de Moràvia i família jueva) i va proclamar la seua fascinació i amor per l’Antiga Grècia, “m’inspira”. Alexander (del grec Αλέξανδρος, Aléxandros) és un nom d’origen grec que significa el defensor, el protector o el salvador de l’home.
Resulta paradoxal que s’hagen creat tantes expectatives i esperançes entorn de Liebriech, i que el director puga fer honor al seu nom per a “salvar” a l’Orquestra de València del seu statu quo, i poder insuflar-li il·lusió i ambició artística.
La cançó de Lluís Llach Viatje a Ítaca sobre un poema del grec Konstantino Kavafis comença així:
“Quan surts per fer el viatge cap a Ítaca,
has de pregar que el camí sigui llarg,
ple d’aventures, ple de coneixences…”.
El vaixell ha partit ja i el periple és certament apassionant. Una Odissea. «El meu treball no és gens difícil, només he de fer que tots els mariners estiguen i que confluïsquen bé». Alexander està ara al timó, en lloc d’Ulisses, en el seu particular viatge a Ítaca. Que tinguis sort!
