las Bandas ha celebrat el 40 aniversari (1980-2020) de la banda de música d’El Verger. Esta localitat de la Marina Alta amb poc més de 4.000 habitants s’estima la seua Associació Musical i així ho demostra en cada actuació o celebració de ‘la Festa de la Música’ al desembre. Ens ho conten Paco Buigues (músic amb tres generacions a la banda), Rosa Coll (presidenta), Pedro Carpi (antic president) i Ruth Ferrer (nova incorporació a la banda).
Vosaltres s’enrecordeu de la primera vegada que vau «entrar a la banda»? Jo sí. Dec dir-vos que tinc certes «llacunes» perquè clar, ú encara és jovenet quan t’informen d’allò, però hi ha certes emocions que no he oblidat. Potser siguen les mateixes que sent Ruth Ferrer quan parlem per telèfon i preparem esta entrevista al novembre de 2020. En poc més d’un mes, Ruth formarà part de la ‘banda gran’ d’El Verger. Toca el saxo alt des de ja fa uns anys i és música a ‘la Bandeta’ també.
Paco Buigues també recorda el primer dia que va entrar a la banda. A la familia són músics des de fa tres generacions. De fet, son pare va ser un dels músics fundadors i tots dos han format part de la junta directiva durant molts anys. Em conta que arriba a la banda d’una manera un poc ‘rocambolesca’.
-Jordi, jo soc músic per culpa d’una Derbi.
+Una Derbi? Això què és?
-La Derbi era la moto que jo volia. Mon pare també era una miqueta escèptic d’aquella banda que encara estava per formar-se i jo l’únic que volia era la moto, així que vam fer un tracte. Quan vam eixir al carrer per primera vegada jo anava amb el clarinet en una mà i en l’altra, amb la moto. Ara ja no tinc moto, però continue tenint el clarinet.
Pedro Carpi és el fundador de la banda. A ell no li agrada dir-ho, ni tampoc que li ho diguen, però és així.
+Pedro, per què fer una banda?
-Va ser un motiu de reinvidicació. Érem joves. Jo en aquell moment no sabia si entrar en política, fer-me caçador, pescador o muntar una banda de música.
+Per sort, va ser l’última opció.
-Sí. L’any 1979 vaig convèncer a un grup de persones sense coneixements musicals ni tampoc infraestructura a la que acollir-nos i vam muntar una junta directiva. Vist amb perspectiva sembla una bojeria. Vam presentar uns estatuts davant el Govern Civil d’Alacant i un any després ja teníem Associació, socis i els primers músics que van sorgir dels mateixos directius, familiars i amics. El primer acte el vam fer al 1981, vam sonar molt bé i vam menjar putxero. Una aposta sempre és una aposta.
Per explicar la història del putxero podríem parafrasejar aquella de ‘no hi ha prou’. Que si no munteu una banda de música, que si no sonarà, que on aneu, que esteu bojos. Doncs aquells que ho pensàven es van tragar les paraules i, també, les penques, les pilotes i l’arròs del putxero que cada any Pedro Carpi cuina durant 12 hores per a tota la banda i bona part del poble. És una activitat més de ‘la Festa de la Música’ que continua fent-se a dia de hui.
Rosa Coll, actual presidenta em conta que eixe cap de setmana són els dies grans de la banda. Li pregunte a Rosa si recorda la seua entrada a la banda.
-Clar que sí, això no s’oblida. Vaig començar a la banda tocant el clarinet perquè el meu germà tocava i jo també volia, però ma mare em va dir que fins que no prenguera la comunió no m’apuntava.
+I quan va ser?
-L’any 1984, just quatre anys després de la fundació de l’AMEV vaig eixir per primera vegada a tocar. Estava molt emocionada i a dia de hui i sent presidenta des del 2016 continue estant-ho. Jo ho dic moltes vegades. La banda no es tracta només d’anar a tocar, no. La banda és la familia que crees a cada assaig, a cada concert i a cada acte, amb gent de totes les edats i, també, amb les persones que més estimes. El meu fill Pau també toca amb mi el clarinet, pràcticament en el mateix faristol. No hi pot haver cosa més bonica.
+Tu, Rosa, per què vas voler ser presidenta?
-Jo no volia ser presidenta perquè mai he sigut d’agafar-me cap càrrec. Vaig tindre una mala experiència quan era delegada a la meua escola organitzant una excursió i em vaig prometre no tindre càrrecs mai més.
+Doncs no l’has complit, aquella promesa.
-Es que a la banda no li he pogut dir que no. Jo l’únic que tenia clar era que no volia encarregar-me dels diners i mira, al final, presidenta. És molta feina i ningú es volia fer càrrec, però és cert que en estos quatre anys he tingut més disponibilitat d’horari al treball i era el moment adequat per fer-ho. Em tocava!
+I com han sigut estos primers quatre anys?
-Sempre patint, Jordi, sempre patint. Perquè vols fer moltes coses i segur que mai ho fas a gust de tots, però almenys ho fem amb bona intenció. Jo estic contenta perquè a la banda hi ha bon ambient i la gent ve a gust. Espere que dure.
Brindem perquè dure, si potser, quaranta anys més. I després d’eixos quaranta, uns altres quaranta. Moltíssimes felicitats, familia de l’Associació Musical El Verger i moltíssimes gràcies a totes les persones que heu participat a este reportatge. A vosaltres, lectores i lectors, vos espere al pròxim número d’ El Músic Llogat a las Bandas.
