L’Agrupació Musical ‘El Deliri’ de Gorga celebra el seu centenari entre mesures pandèmiques. A ‘Las Bandas’ conversem amb Miquel Nadal (Director), Vicent Company (president), Maite Aracil (música) i Ximo Genís (periodista).
És una cosa d’aquelles que sempre s’ha dit al poble, que sobre l’any 1860 ja va haver-hi una fundació d’una agrupació musical. I és una cosa que passa també a la majoria de pobles valencians, que no hi ha massa documents que ho certifiquen. El que sí que és cert i segur és que el 18 de març de 1921 es va constituir la Societat Benèfica denominada Societat Musical de Gorga. Eixa decisió es va prendre 8 dies després de que la primera junta constituida per Santiago Nadal, Francisco Llorca (el mestre del poble) i quatre vocals més, enviaren al Govern Civil d’Alacant els Estatuts de la banda. Ja aleshores allò dels papeleos no funcionava massa bé ni massa ràpid, i per això van fer marxa. La primera vegada que la banda va actuar en les festes del poble va ser al setembre del 1922, és a dir, dènou mesos abans.
Ximo Genís és periodista i està realitzant una investigació sobre la història de la banda.
P: Em pots dir per què ‘El Deliri’?
R: Açò ocórre aproximadament entre els anys 50 i 60 i té a vore únicament amb l’aficció que els músics i músiques de Gorga tenien per la banda. Com no tenien cap local, assajaven a les cases, els mestres venien d’Alcoi i de Benilloba fins i tot a peu -amb totes les costeres que això comporta. Era una època apassionant. Arrel d’açò, els gorguers i gorgueres van començar a dir que els músics tenien un deliri per anar a la banda, i eixe nom popular va substituir a la Societat Musical de Gorga per ‘El Deliri’. Així figura a la majoria d’actes i contactes d’aquella època.
Despenje el telèfon a Miquel Nadal i escolte a la seua filla Júlia -de poc més d’un any- que està jugant amb ell.
P: I quant temps fa que eres director, Miquel?
R: Ja fa uns 10 anys. Vaig començar donant classes de clarinet i va coincidir amb una època en la que hi havia molt de xavalet a l’Escola de Música i es va decidir fer una bandeta jove.
‘El Deliri’ de Gorga a l’any 1945.
Ell es va proposar per a dirigir-la. I d’aquella banda iniciàtica -una gran cantera, per cert, de músics actuals- va arribar fa ja una dècada la banda principal. Miquel va estudiar direcció amb el mestre José Rafael Pascual Vilaplana i amb Rafael Sanz Espert. Ell diu que són com Messi i Ronaldo i que gràcies als seus consells, va començar a apassionar-se pel mundillo de la banda. A més, ‘la gent de la banda de Gorga és molt oberta, jo soc un un més, i això m’ha permès arriscar i realitzar coses molt grans: el punt culminant va ser al 2016 quan vam decidir anar al Certamen. Allò va crear un hàbit d’estudi i treball que hem mantès fins a dia de hui, A més, que no només va ser un: al Provincial vam aconseguir el Primer Premi i Menció d’Honor i, després, a l’Autonòmic vam aconseguir la Menció. De totes formes, per damunt de guanyar o perdre, jo estava molt orgullós. Jo no patia per si quedàvem primers o últims, jo estava patint per la gent que no s’havia enfrontat mai a això i la banda va reaccionar molt bé, psicològicament. Vore’ns ahi en el Palau de les Arts a nosaltres, que fem tres concerts a l’any i eixim a fer carrer. Allò va ser màgic. Si no és pels músics, no es podria haver aconseguit. Per això a mi em dona molta ràbia quan diuen que amb dos músics no es pot fer un assaig. I tant que es pot, si hi ha ganes, es pot!
Vicent Company és l’actual president i que ho porta sent durant molts anys. Ell va començar a formar part de la familia d»El Deliri’ als anys 80. És músic, clarinetista, i sempre ha estat a la junta: com secretari, com vicepresident i ara, com a president. ‘A mi açò de la banda em ve de familia. Un dels meus iaios, Juan Nadal, va ser un dels fundadors. El iaio tocava el fliscorn i mon pare va tocar el trombó’, recorda emocionat. ‘Jo vaig escollir el clarinet perquè en aquell moment li feia falta a la banda. Soc músic per sang i per tradició i no puc deixar-m’ho, és com una obligació moral que tinc’.
A dia de hui a la banda hi ha uns 30-35 músics (en un poble de poc més de 250 habitants), tenen una Escola de Música -no reglada- i professors que també s’intercanvien amb pobles com Penàguila o Benilloba. Hi ha professors per a tots els instruments de la banda i això és ja un gran mèrit. Això, sens dubte, és el que fa que els músics es queden.
És el cas de Maite Aracil, música des del 23 de febrer del 1981. Una data assenyalada, sens dubte. ‘En eixos anys no hi havia dones a la banda i nosaltres, un grup d’amigues, ens vam apuntar, entre elles la meua cosina Herminia. Vam ser pioneres’. Maite ha sigut també la primera dona presidenta de la banda i també la única en l’any 91. Abans era la vicepresidenta i el president va dimitir i es va quedar ella. Aleshores tenia 21 anys i, em confessa, va ser molt dur: ‘els homes majors de la banda no toleraven que jo els donara ordres i, no et mentisc, va haver moments en que ho vaig passar molt malament’.
DESTACATS:
Els gorguers i gorgueres van començar a dir que els músics tenien un deliri per anar a la banda.
La gent de la banda de Gorga és molt oberta, jo soc un un més, i això m’ha permès arriscar i realitzar coses molt grans.
Tinc un home major de 78 anys que quan va decaure el primer Estat d’Alarma ja volia vindre a assajar: això és passió per la banda.
En eixos anys no hi havia dones a la banda i nosaltres, un grup d’amigues, ens vam apuntar, entre elles la meua cosina Herminia. Vam ser pioneres.
