Madama Butterfly ha despertat des de fa més d’un segle sentides passions i controvertides sensacions, depenent de l’època.
Pot interpretar-se des de diverses altures i actualitzacions. Tal vegada el llibret de Illica i Giacosa posava accents sobre una època que començava a aflorar abusos socials d’un colonialisme a vegades brutal, a vegades paternalista als ulls plens del capitalisme victorià europeu i nord-americà. Tot és possible. Al llarg del segle XX amb Madama Butterfly s’han posat en escenes moltes versions, més o menys indicatives.
La proposta del director d’escena, Emilio López, de la producció del Palau de les Arts Reina Sofia no deixa de sorprendre, quan al començament de cadascun dels tres actes, a manera salvapantalles, unes imatges remeten a escenes de la confrontació americà nipona de la Segona Guerra Mundial (l’òpera es va estrenar en 1904 i la seua versió definitiva en 1909…), imatges icòniques, sí, incloses dels bombardejos atòmics… Inapropiada proposta o com menys, inusitada, a tenor del nostre temps, i una de desaprofitar l’ocasió per a retransmetre el que, en escena, en el desenvolupament de la trama, queda , no obstant això, més palesa: l’abús de gènere, entre un militar nord-americà dels de “una dona en cada port” que arriba a casar-se amb Cio-Cio-Sun (Madama Butterfly), en contra de la família d’aquesta i abandonant-la després, torna després de la seua estada a Amèrica, casat amb Kate, una rossa arquetípica; i en assabentar-se del fill concebut per Cio li proposa fer-se càrrec d’aquest. Com l’òpera ha estat sempre tan vinculada al drama, i a la tragèdia melodramàtica, no fa falta recordar el tràgic final.
El nostre temps és un temps de cerca de la igualtat, i la narració d’aquesta Madama Butterfly és brillant i seqüencial en aqueix sentit. Ací Emilio López encerta. No hi ha espais per a l’especulació; naix del cor i és interpretable a la llum dels enigmes del nostre temps. L’acció dramàtica està ben portada, amb els nexes que a manera de focus centren a l’espectador, com la magnífica estructura de la casa oriental –de bambú?– i el tatami que, en el costat esquerre, es deposita a manera d’altar minimalista on ocorre quasi tot dins del gran escenari. El “verisme” del qual parlava Jesús Iglesias en la presentació.
La interpretació de María Teresa Leva (Reggio Calàbria, 1987) és continguda. No és la primera vegada que destaca per la seua contenció i finor. Ja ho va fer en el Liceu de Barcelona quan va substituir a Ainhoa Arteta per malaltia. Llavors la seua interpretació no va tindre ni raspadures ni dents de serra. Es va dir d’ella llavors i prenem aqueixa opinió com a pròpia que va interpretar “sense patir, però fent patir (com mana el paper)”
Estel·lars van estar el tenor Piero Preti en el paper de Benjamin Franklin Pinkerton i el baríton Ángel Odena així com Jorge Rodríguez-Norton (tenor). Però qui va brillar des de més lluny, però des de també en la proximitat dels cors d’un Palau replet d’aficionats va ser Cristina Faus en el paper de Suzuki, i així ho va acreditar l’elevat diapasó dels aplaudiments. La mezzo valenciana va estar genial, de veu i de teatralitat. Va ser el cordó umbilical de la trama i a pluja reparadora d’una manera noble d’enfrontar-se a l’infortuni
No podem parlar de la protagonista principal del cartell de Marina Rebeka en el paper principal, perquè l’organització ens va preparar entrades per al dia 17 amb María Teresa Leva, però tal vegada ho agraïm perquè la subtilesa de la Leva,in crescendo, ens va fer redescobrir que en l’art el matís és el que marca la diferència per a trovar l’excel·lència.
