En un món on la música es transforma al ritme vertiginós des de la innovació tecnològica, hi ha noms que marquen el pols d’eixe canvi. Un d’ells és Pere Vicalet: compositor, director, investigador i docent, l’obra del qual se situa a la frontera fèrtil entre l’art sonor, la interacció digital i la intel·ligència artificial.

Pere Vicalet (Gata de Gorgos, 1987) és compositor, director d’orquestra i professor reconegut per la seua labor pionera en la integració de noves tecnologies, música electrònica i intel·ligència artificial en la creació i la interpretació musical.

Des de les seues primeres incursions en la composició assistida per ordinador fins als seus actuals projectes que integren música en directe, visuals generatius i algoritmes, Vicalet representa a una nova generació de creadors capaços d’unir sensibilitat musical i pensament computacional.

És professor i catedràtic de Tecnologia Musical en el Conservatori Superior de Música Joaquín Rodrigo de València i col·laborador en diverses plataformes de creació interdisciplinària, la seua visió combina tradició i futur, art i ciència, creació i pedagogia.

Amb ell parlem no sols de la seua biografia artística, sinó també dels desafiaments i oportunitats que les noves tecnologies —i especialment la IA— plantegen a la formació dels músics del present i del demà.

“Va arribar un moment en que vaig sentir la necessitat d’explorar els llenguatges que naixien de la interacció entre música i tecnologia” 

BIOGRAFIA I EXPERIÈNCIA INICIAL

Com ha sigut la teua trajectòria professional des dels teus inicis com a músic fins a convertir-te en un referent en la composició i l’ús de noves tecnologies aplicades a la música?

Des de ben jove, el meu recorregut musical ha estat una travessia entre mons aparentment separats. Tant és així que vaig abandonar la música i vaig començar a estudiar en un primer moment Enginyeria Industrial. Posteriorment vaig començar Magisteri Musical, Composició i després d’un temps, també direcció de bandes, d’orquestra i de cor. A poc a poc, amb el temps, totes aquestes facetes es varen unir, donada la necessitat de buscar un punt en comú entre totes elles. Així, a la vegada que em vaig formar en composició i direcció, vaig sentir la necessitat d’explorar els llenguatges que naixien de la interacció entre música i tecnologia, per la rama d’enginyeria industrial. Aquesta curiositat em va dur a aprofundir en camps com la música generativa, la interacció en temps real i la creació d’entorns visuals sonors. A més a més, la meua vocació com a director de projectes i d’agrupacions musicals amateurs i professionals, així com també dels encàrrecs realitzats en entorns no massa habituals, m’ha permés, a més, posar en pràctica estes investigacions en escenes reals, creant sinergies entre creació, execució i pedagogia.

Recordes les teues primeres experiències combinant la composició musical amb eines digitals? Què et va atraure inicialment d’eixe món?
Sí, perfectament. Recorde treballar amb els primers entorns com Max/MSP i començar a experimentar amb transformacions en temps real de fonts acústiques. El que em va captivar no era només la capacitat tècnica, sinó la possibilitat de repensar el temps, l’espai sonor, el gest… Eixes eines obrien finestres a un univers estètic nou. Tenia molta curiositat. Especialment el que m’atreia en un primer moment era el fet que el control quasi mai era absolut. La resposta de la màquina podria sorprendre’t i alimentar la inspiració. De fet, m’atreia, i encara m’atrau, eixe equilibri entre control i aleatorietat, entre intuïció humana i comportament algorítmic. En el fons no deixa de ser el que té la música, que hi ha certs aspectes que tot i ser un llenguatge universal, i que estem intentant medir i racionalitzar al màxim… ningú ha estat capaç encara de definir científicament sense cap refutament la seua objectivitat. Sempre hi ha un però.

Tornant als inicis d’estes sinèrgies, recorde també anar al Iniesta Summer Festival a l’any 2007/2008 i veure a un intèrpret que tocava la música electrónica a l’aire amb un dispositiu MIDI que era capaç de seguir els seus moviments. Aleshores, el seu moviment era so i vídeo a temps real. Vaig eixir d’allí dient, això ho he de fer jo algun dia. Dos anys després, després d’investigacions teòriques i pràctiques amb el Programa House Distortion d’ActivaFM, presentàvem el Wii Set Distortion a festivals com el IBI Closing Summer, a discoteques com Albades (Muro d’Alcoi) o a Terol. Tot això, pel que fa al món comercial. Evidentment, tot això ha influït també al món clàssic i també a l’electrònica més experimental.

“Al final tot es pot estudiar i amb més o menys esforç tothom podria arribar a eixe coneixement. No obstant això, calen habilitats artístiques transversals”

FORMACIÓ I NOVES TECNOLOGIES
Des de la teua experiència com a docent, quin tipus de formació consideres imprescindible hui per als músics que volen integrar-se en entorns creatius mediats per tecnologia?
El més important és desenvolupar una mentalitat oberta i crítica. A nivell tècnic, cal una base sòlida en àudio digital, llenguatges de programació creativa, síntesi i interacció. El cas és que tot això, al final es pot estudiar i al final amb més o menys esforç tothom podria arribar a eixe coneixement. No obstant això, calen habilitats artístiques transversals: saber conceptualitzar, improvisar, col·laborar amb altres disciplines, treballar en equip, autogestió. La formació ha de fomentar tant la competència tècnica com la capacitat de pensar artísticament en entorns híbrids. Moltes vegades no es necessita saber, es necessita ser hàbil en saber com es podria fer. En saber donar resposta creativa a problemes tècnics o plantejaments artístics que poden esdevindre de sobte al treballar amb la tecnologia. I també, per descomptat… és més que necessari tot tipus de formació humanística, ètica i sociocultural. Si no… estaríem fent un ús utilitari de la tecnologia i no pas artístic. Tot i que podríem debatir-ho una bona estona, en cap cas l’ús de la tecnologia deuria justificar la qualitat artística.

“Pense que un error habitual és pensar que la tecnologia és una finalitat en si mateixa. Hi ha diverses corrents al respecte, però per mi… la tecnologia és un mitjà expressiu més”

Quins són els errors més comuns que cometen els joves músics en enfrontar-se per primera vegada a eines tecnològiques en la creació o interpretació?

Com comentava al final de la pregunta anterior… pense que un error habitual és pensar que la tecnologia és una finalitat en si mateixa. Hi ha diverses corrents al respecte, però per mi… la tecnologia és un mitjà expressiu més. No és una finalitat. Per mi, la clau és aprendre a llegir, a connectar sistemes que ningú abans ha connectat. D’alguna manera, fer d’API a un contrapunt expandit actualitzat. És a dir, no confondre l’escritura del llenguatge tecnològic amb la intenció artística. No és només prémer botons per prémer. Sóc defensor de l’art ajudat de la tecnologia, sí. Però no de la tecnologia per se.

Creus que l’ensenyament musical en conservatoris i escoles superiors està evolucionant al ritme que marquen les noves eines digitals i la IA? Què falta encara per incorporar?

Hi ha avanços evidents, però encara estem lluny d’una integració real i profunda de la tecnologia en l’ensenyament musical. També cal reconéixer que seria inviable —fins i tot contraproduent— que els conservatoris intentaren seguir el ritme vertiginós d’aparició de noves eines tecnològiques. Si això fora així, voldria dir que tota la societat ja està plenament tecnificada, i és obvi que aquest no és el cas. El repte és compartit: no només afecta les escoles de música, sinó tot el sistema educatiu, que actualment s’enfronta a un desafiament global en matèria de competències digitals.

Si parlem del que és més urgent i tangible, encara manca incorporar la tecnologia com una eina transversal, present en totes les assignatures i processos d’aprenentatge, i no com una matèria aïllada. Perquè això siga possible, caldria una aposta institucional més decidida i sostinguda en el temps, que incloga la formació contínua del professorat. En aquest sentit, la tecnologia no pot ser un apèndix circumstancial: ha d’evolucionar al ritme de la realitat que viu l’estudiant.

Un simple canvi de sistema operatiu, una llibreria que queda obsoleta o un codi que ja no compila, són situacions quotidianes en aquest àmbit. I, per això, necessitem eines i estructures que permeten mantenir l’ensenyament musical mínimament actualitzat. No es tracta que tothom siga expert, però sí que estiguem preparats per adaptar-nos, com ja va passar amb l’ensenyament en línia durant la pandèmia.

D’altra banda, caldria crear espais de creació interdisciplinària dins de les estructures educatives formals. Entorns on l’estudiant puga experimentar amb llibertat: enregistrar-se, analitzar l’espectre sonor de la seua interpretació, treballar amb sensors o sistemes interactius. Totes aquestes possibilitats, que ja estan a l’abast amb un simple telèfon mòbil, haurien de tindre cabuda natural dins del currículum i per descomptat, de forma pràctica. No només teòrica.

A més, per fer-ne una autocrítica també des del nostre punt de vista. Al Grau i Màster de Sonologia del CSMValència, per exemple, tenim estudiants que desenvolupen projectes altament innovadors: sistemes d’anàlisi auditiu avançat, aplicacions per detectar atacs i timbres en diferents harmònics, creació d’una IA que determina automàticament la mà on escriure les notes del piano a partir d’un MIDI, o algoritmes d’autoaprenentatge rítmic adaptat a l’usuari, com si actualitzàrem els mètodes de Kódaly i Dalcroze al segle XXI i ho férem de forma personalitzada. Malgrat aquestes enriquidores iniciatives, encara ens falta arribar més enllà: necessitem saber comunicar què fem, generar ponts amb la comunitat educativa i artística, i sobretot, superar la barrera de la por tecnològica amb institucions i la societat. Perquè més enllà de les eines, el que realment fa falta és una actitud oberta al coneixement i al canvi. I això exigeix també voluntat per part de la societat per eixir de la zona de confort i descobrir tot allò que la tecnologia pot aportar, no com una amenaça, sinó com una oportunitat artística i humana.

“És un nou llenguatge que es retroalimenta constantment. I és com aprendre un instrument nou. L’intèrpret ha de ser també partícep del sistema: entendre com interactua amb sensors, amb visuals i amb algoritme”

 Has treballat en projectes que combinen performance en directe amb interacció digital. Quines habilitats ha de tindre un intèrpret per a enfrontar-se a aquestes noves formes escèniques?

Cal desenvolupar una escolta expandida, no només del so sinó també del gest propi i de la resposta de l’entorn. Al final, és un nou llenguatge que es retroalimenta constantment. I és com aprendre un instrument nou. L’intèrpret ha de ser també partícep del sistema: entendre com interactua amb sensors, amb visuals i amb algoritmes. Recorde el hándicap quan vaig preparar l’obra Point Ones on el director té dos mandos de la wii als braços. La preparació tècnica per dirigir l’ensemble com de costum com a director va quedar en segon pla a l’incorporar la tècnica per fer sonar l’electrònica. I clar, després totes dues preparacions havien de conviure en els mateixos gestos sonors i tècnics. Va caldre trobar una nova tècnica de direcció adaptada que fóra clara i que permetera executar totes dues. Tornem al comentat abans, al final, has d’estar actiu. I sobretot, tenir molta curiositat. La teoria ajuda… però la pràctica soluciona, citant a Kant que en deia que La teoria sense pràctica és inútil; i la pràctica sense teoria és cega. Cal tenir l’habilitat d’estar constantment actiu d’escolta, de prendre decissions, d’estar preparat d’alguna manera per al devenir líquid, d’una intuïció experiencial que siga flexible… Amb això, de vegades, cal fins i tot desaprendre automatismes i aprendre a dialogar amb la incertesa.

Quin paper té la improvisació o la creativitat lliure quan es treballa amb algorismes generatius o intel·ligència artificial? Continua havent-hi marge humà o tot queda parametritzat?
El marge humà no sols hi és, sinó que és fonamental. Després de tota la numerología, ú decideix. Qualsevol sistema entrenat artísticament, ja siga IA o un algoritme, no deixa de ser un sistema generat subjectivament. I ahí, ja comencem a sesgar el sistema. Qualsevol sistema generatiu necessita intenció i criteri. Recorde la frase d’un professor de composició que després d’explicar tota la tèncica de l’obra va concloure dient… Este és el sistema utilitzat, però no ens enganyem… tindre un sistema no és sinònim de tindre musicalitat. A més a més, hi ha moltíssims paràmetres que fan que sempre hi haja marge per a l’humanització, o dit d’altra manera, de l’arbitrarització de l’autor o intèrpret. I més si es improvisada.  Fa un segle… en deien a música racional al serialisme… però el timbre quedava a lliure disposició de l’autor. La improvisació esdevé, aleshores en aquest context, una forma de creació-composició a temps real que l’interpret, per mitjà de l’escolta activa pot modificar acústicament, coneguent de bona mà com funciona el nou instrument que està interpretant.

Com canvia el rol del compositor quan treballa amb IA? Es converteix en programador, en dissenyador de sistemes, o en un nou tipus d’artista híbrid?
Ben bé… totes les que comentes. Tampoc em considere expert en IA. Nosaltres en diem que no som enginyers ni programadors. Som artistes. Amb el bon i mal sentit de la paraula. Ens influenciem de molts factors que ens condicionen, i cerquem de propiciar d’alguna manera, una crítica reflexiva per a la societat actual cap al camí que estem prenent. En l’àmbit de la tecnologia musical solem comentar que la nostra aproximació és artística, no tècnica. No som enginyers, tot i que estem més aprop d’ells que qualsevol músic habitual. Amb això… d’alguna manera em pense que queda contestada la pregunta.

Però per si de cas, caldria especificar-ne que l’ús de la IA a la composició no deixa de ser una ferramenta més que decideix, redueix temps o simplifica certs processos. Però en qualsevol cas, des del disseny de la IA fins a l’elecció del tipus d’IA utilitzada.. això ja constitueix d’alguna manera part de la creació.  Podríem dir que és tot una figura híbrida… però no és més distant del que feia Bach amb els nombres i les matemàtiques fa uns segles… Al final tot artista es un híbrid que expressa unificant diferents arts i en aquesta era, el que tenim és una eclosió transdisciplinar que favoreix eixe context que podríem anomenar híbrid… però té molts antecedents a la història de la música en la seua evolució.

En la teua opinió, quins límits ètics o estètics hauria de respectar l’ús de la intel·ligència artificial en la creació musical?Èticament, cal ser transparent amb els processos: dir quan i com s’ha utilitzat IA, i evitar fer-la passar per creació purament humana. Estèticament, hem de fugir del mimetisme. Dit açò, ací hi ha diferents àmbits que han estat sempre de debat. Utilitzem la IA per reconèixer autors, o per imitar-los i simular-los? L’utilitzem per anar més endavant a noves possibilitats o per fer la mateixa música que ja coneguem? És a dir, quan als anys 80 apareix la música electrònica i el MIDI, intenten simular l’instrument de trompeta o intentem crear un nou instrument sintetitzat? Pense que l’objectiu no hauria de ser que la IA “componga com Beethoven” sinó que permeta explorar nous llenguatges, que ajude a qüestionar les convencions, i que ens ajude a entendre millor els llenguatges o sons ja existents. El perill és caure en l’automatisme i la uniformitat algorítmica. Ahí s’acaba la creativitat i per tant, la benvinguda a les noves propostes que ens han de fer reflexionar respecte el camí que volem prendre.

Quins projectes personals estàs desenvolupant actualment en aquesta línia de música, tecnologia i intel·ligència artificial que t’entusiasmen especialment?

Bé, més que personals,… són projectes institucionals… Del CSMV, amb col·laboració amb UPV i IVC des de l’ISEACV. Anem a proposar en escena robots que imiten el moviment humà de la dansa i reaccionen als sons. I tot açò tindrà una part humana, i altra que utilitzarà IA per reconeixement gestual i sonor, com a ferramenta tècnica al servei de la idea artística del… I ara què??? Que en deia Carles Santos.

Tenim també altre projecte per ahí d’aplicació que el que fa es analitzar certs passatges acústicament i veure “pareguts raonables”. Una espècie de buscador sonor. A partir d’ahí es podria crear una composició collage o inclòs servir d’eina d’estudi per als directors per veure cóm diferents agrupacions han resolt un determinat passatge.

I sobre tot, estar al dia… que ara en dos setmanes canvia tot el paradigma i tot i que està sent un moment molt bonic de viure, és frenètic el ritme intentant estar al dia. En definitiva… estem més vius que mai!!!

 “L’arbre Blanc naix com una metàfora d’un sistema viu, generatiu, on cada secció de la banda és una branca que respira, creix i es transforma”

Finalment, “L’arbre Blanc” va ser l’obra obligada del Certamen de València 2024. Va tindre significació l’entorn del que hem parlat? Pot comentar-ho? 

Sí, absolutament. L’arbre Blanc naix com una metàfora d’un sistema viu, generatiu, on cada secció de la banda és una branca que respira, creix i es transforma. Correspon a una primera etapa d’aprenentatge de creació. Estava en tercer curs de composició i vaig voler posar en práctica tot allò que anava aprenent d’estructuralisme racional, serialisme, espacialitat,…

La creació estructural de l’obra és un sistema fractal on cada part és divideix en tres subparts, tant estructuralment com melòdicament en les sèires que hi apareixen. Hi ha estructures que beuen de processos algorítmics com la fórmula de Javier Darias “ABDEC”, però sempre deixant espai a la interpretació humana, ja que una cosa pot ser la que s’escriu i altra la que sona.

L’obra incorpora gestos visuals, ressonàncies tímbriques i moments de tensió entre l’ordre i el caos. Tot això, sent també una obra programàtica ja que està basada en una llegenda de la Guerra del Francés del meu poble, Gata de Gorgos, anomenada L’Arbre Blanc. Tot i que a dia d’avui estic creativament lluny de la música programàtica, d’alguna manera, podríem dir-ne que és un connat de creació que sintetitza moltes de les línies que anys després he desenvolupat: organitcitat micro i macroestructural, el tot en ú, i per descomptat… el fet d’eixir de la zona de confort per mitjà de l’experimentació.

“Per a mi, continua sent fonamental: crear és una actitud vital, no una tècnica ni una fórmula. La tecnologia, la música, la pedagogia, la direcció… no són compartiments estancs, sinó dimensions interdependents d’un mateix éter amb la voluntat de connectar.”

Per acabar, voldries dir-ne alguna cosa més que no hàgem abordat en esta entrevista?

Al llarg de tot aquest recorregut —entre les preguntes, els projectes i les idees compartides— s’evidencia una cosa que, per a mi, continua sent fonamental: crear és una actitud vital, no una tècnica ni una fórmula. La tecnologia, la música, la pedagogia, la direcció… no són compartiments estancs, sinó dimensions interdependents d’un mateix éter amb la voluntat de connectar. Connectar amb els temps que vivim, amb les persones que ens envolten, amb l’espai sonor i la tecnologia que construïm cada dia.

No crec en la figura de l’artista que ho sap tot, sinó en la del curiós incansable, el que es deixa sorprendre per una resposta inesperada d’un algoritme o per un error que obri una porta nova. En un món cada vegada més automatitzat, la nostra humanitat rau precisament en allò que no es pot predir del tot: la intuïció, la fragilitat, l’emoció del directe.

Per això defenc una creació híbrida, sí, però també crítica i conscient. No per estar a la moda, sinó per qüestionar-la. No per simular allò que ja existix, sinó per imaginar allò que encara no ha estat possible. I, per damunt de tot, per fer de l’art un espai viu, que ens interpel·la, que ens transforma i que ens recorda que —fins i tot enmig de circuits, codis i dades— el so continua sent una forma de dir que existim i que estem vius.

Esta afirmació em sembla que em queda un poc gran.